El tòpic de la polarització

1. Tensió. La paraula polarització està de moda. Els rituals del canvi d’any es podrien definir així: adjectivar el que s’acaba per dotar-ho del perfil necessari per situar-ho a les prestatgeries de la comunicació; acotar les inquietuds del present d'acord amb el desig de desconfinar el futur, i tot això en un temps accelerat pels instruments dels quals la humanitat s’ha anat dotant, i que sovint ens desborden.

En un temps en què les amenaces apocalíptiques enfosqueixen l’escena, es necessiten etiquetes per alimentar el soroll del moment. Parlar de conversa seria massa sofisticat quan la confrontació recupera accents d’altres èpoques, les fractures dominen l’imaginari compartit, la guerra torna a capturar les agendes, i les democràcies, desgastada la seva versió bipartidista (que en el fons era una via per garantir el control social), trontollen.

Polarització, doncs, és la paraula que toca. Perquè descriu una tensió verbal que creix i no és innocent: contribueix a simplificar la realitat social i, per tant, a fer sospitosa la complexitat que ens hauria d’ajudar a entendre-la. I permet als actors passejar-se per l’escena pública agafats a la lògica dels autèntics i els traïdors, que no serveix per res més que per ocultar els canvis de fons que viuen les societats i per protegir els pressupostos més o menys ocults de cada partit o moviment. Així s'entreté el personal en un present continu que dissimula els efectes de la gran acceleració i s'amaguen les pròpies contradiccions.

En aquest joc de bons i dolents, el perdedor es limita a la desqualificació del que guanya (responsable, per oportunisme o per secessionisme, de voler vendre’s l’Estat). I així els problemes de fons queden en segon pla i el respecte mutu, principi democràtic per excel·lència, s’esfuma. Fins al punt que el soroll ho falsifica tot i dona peu als més interessats en la desestabilització.

2. Fal·làcies. ¿Encara és possible rescatar la política? Ja sé que construir realitat forma part de la seva funció, però el risc precisament és desconnectar de la percepció que en té la ciutadania. La democràcia és alguna cosa més que unes regles del joc, és un enginy molt delicat per protegir-nos dels abusos de poder i és una cultura de la igualtat de drets i de la dignitat de les persones. El demòcrata s’ha de sentir sempre un punt incòmode, perquè sap que, si perd el sentit crític, el teló de la llibertat cau. Cal tornar a parlar de política, no per desdoblar la realitat sinó per fer avançar la societat, per això em venen al cap les quatre fal·làcies que descrivia Zygmunt Bauman.

L’economia no ha passat al seient del darrere, com demanava Keynes. La normativitat emana avui del poder econòmic, molt més que del polític, que s’ha convertit en motor de la ideologia dominant. El creixement és el principi al qual se sacrifica tot. Per això seria raonable passar pel sedàs quatre tòpics recurrents: que el creixement és la base del benestar; que el consum en constant creixement afavoreix el desig i la felicitat; que la desigualtat humana és natural; i que la competència és condició suficient per a la justícia social. A aquests tòpics cal respondre-hi amb algunes preguntes: quin creixement? No val tot i no són irrellevants les prioritats a l’hora de créixer, i menys encara en un món gastat que veu perillar els seus equilibris naturals. Quina felicitat? El discurs de la felicitat és el primer ingredient de qualsevol deliri utòpic, conté una voluntat de tutelar el desig i de delimitar el benestar al qual cal aspirar. Quina desigualtat natural? Ser diferents no és el mateix que ser desiguals, la desigualtat és la diferència convertida en poder. Què significa competir? Quin és el denominador comú que compartim com a humans?

Fa catorze anys, a Algo va mal, Tony Judt ja ens advertia: “Hem entrat en una era d’inseguretat econòmica i política. El fet és que no acabem de ser-ne conscients, i no és consol: el 1914 pocs varen preveure el col·lapse del món i les catàstrofes econòmiques i polítiques que seguirien. La inseguretat engendra por. I la por –al canvi, a la decadència, als estranys i a un món aliè– està corroint la confiança i la interdependència en què es basen les societats civils”. La dreta especula amb la por i seguim jugant a deixar-nos enganyar. I els conflictes s’encadenen, un en tapa un altre, com veiem amb Ucraïna i Gaza, i en aquest deliri s’imposa gairebé sempre la pitjor opció.