Tòpic utòpic
La literatura utòpica servia per concebre mons alternatius, brillants per la seva possibilitat, ideals en tant que permetien regular les fantasies cap a una societat millorada. Ja sabem que utopia, literalment, significa ‘lloc que no existeix’, i que ve d’una obra teòrica de Thomas More, en la qual se’ns descriu una illa feliç –una mena d’antiMallorca?; molts dels atributs que llavors en el segle XVI eren només somnis, però, s’han acabat complint en els segles següents –a moltes bandes del món, almenys: l’educació universal, la democràcia representativa, la sanitat pública, la justícia basada en la rehabilitació més que en el càstig.
D’altres condicions que va concebre aquell gran home (que va acabar, ai, decapitat pel rei…) encara estan pendents d’arribar, com la jornada laboral de sis hores, o la igualtat en la distribució del treball domèstic. Per no parlar d’una economia basada en la utilitat i no en el benefici. Sigui com sigui, la literatura utòpica –i l’exemple de More n’és un exemple entre molts, anteriors i posteriors– serveix per imaginar d’altres mons, i no cal dir que és una literatura eminentment política.
Fins fa ben poc, encara érem capaços d’afigurar-nos un món millor; a la llum d’aquesta mena d’assaigs o de ficcions, es comença a treballar per fer realitat les possibilitats que només eren o són quimeres d’escriptor. Perquè qualsevol cosa s’acabi realitzant, abans s’ha d’imaginar, per bé que durant el segle XX han abundat, sobretot, les antiutopies, o les distopies, les ficcions o assaigs on sobretot se’ns descriu el funcionament d’una societat que, a la recerca d’un somni de plenitud i integració, s’acaba convertint en un infern.
Possiblement (i ja és un tòpic esmentar-les), novel·les com 1984 i Un món feliç són les que més han fet per regular, negativament, els ideals implícits en el món que habitem ara. Orwell i Huxley –fa poc menys de cent anys– van imaginar societats regides pel control, sigui biològic o tecnològic, i no cal dir que moltes de les advertències que ens van fer han arribat a complir-se, a la seva manera.
El món d’Orwell és el del control –algorítmic, és a dir, mecanitzat– de la població, el de la vigilància contínua, de la manipulació informativa, de les notícies falses. Huxley perfila la distopia de la diversió obligatòria, de la droga que domina els estats d’ànim, el conformisme i l’estratificació inamovible, de la biotecnologia i l’entreteniment massiu alienador. La literatura distòpica ja no pretén imaginar somnis potencials sinó denunciar malsons avinents, llocs que no existeixen, però als quals ens adrecem a marxes forçades.
Tota distopia ho és en clau de present. Però el més revelador de la nostra època és la incapacitat d’inventar plenituds, mons veritablement feliços. O imaginem un infern futur o bé l’extinció, però no una societat millorada –i factible…–, com la que va plantejar More. Per què? ¿I no pot venir la crisi de les ideologies –transformada ara en identitats– en bona part de la falta d’imaginació utòpica? Més que plantejar els nostres somnis i provar de ‘vendre’ls’, fem veure de quina manera els nostres opositors són els que ens portaran a un malson lamentable.
