Torn de paraula
L’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics –dependent de la Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears– es va posar en marxa el mes de desembre de l’any passat amb la finalitat de vetllar pels drets lingüístics dels ciutadans de les Illes; pel seu dret, en síntesi, a percebre comprensió i enteniment a l’hora de dirigir-se a algú en català o en castellà, indistintament; a gaudir d’una comunicació efectiva en expressar-se en la llengua pròpia de les Illes o en l’altra llengua cooficial sense que això es tradueixi en algun tipus de greuge comparatiu o de menysteniment tant per part d’un organisme o institució públics com per part d’altres establiments i serveis de caràcter privat.
Malgrat que l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics no té capacitat sancionadora –és a dir, no té l’autoritat ni les competències necessàries per multar o castigar les actituds que vulneren els drets lingüístics esmentats–, des del seu naixement no ha deixat de denunciar algunes situacions particularment indignants en matèria de menyspreus relacionats, sobretot, amb l’ús del català com a llengua vehicular a la nostra comunitat. Els mitjans de comunicació i, sobretot, les xarxes socials se n’han fet ressò ben sovint, d’aquestes reclamacions, tot provocant, en la majoria dels casos, l’esclat de reaccions ben diverses que és inherent als debats en què la part racional interactua amb un rerefons emocional i fins i tot –o sobretot– extremadament visceral: la llengua, evidentment, no s’escapa d’aquesta dicotomia.
La darrera dada que s’extreu dels informes de l’Oficina fa referència al fet que un quaranta per cent de les denúncies per vulneració dels drets lingüístics tenen lloc en l’àmbit sanitari, un percentatge alarmant tenint en compte que no estem parlant d’un negoci qualsevol al qual puguem decidir no anar –sense ànim de justificar o perdonar la vulneració dels drets lingüístics en un negoci qualsevol–, sinó d’un servei sanitari imprescindible i inseparable de les rutines quotidianes de tots els segments de la població.
El panorama esdevé encara més preocupant i incomprensible en els casos en què alguns usuaris de la sanitat pública es queixen perquè no només s’han trobat amb metges i infermers que no els han entès quan s’han expressat en català, sinó que a sobre han hagut de tolerar-ne els comentaris a vegades condescendents, a vegades secs; sempre amarats d’un tuf de prepotència o de superioritat moral que, d’entrada, semblaria incompatible amb el tarannà que imaginem en algú que dedica la seva vida a un ofici tan noble com el de curar les persones que pateixen. La qüestió relativa al domini del català que haurien d’acreditar els professionals de la sanitat pública no s’escapa tampoc d’una dosi generosa de polèmica i de demagògia barata, sempre que es treu el tema, i és que per a la ignorància no n’hi ha, de vacunes.
Cal posar l’èmfasi en el fet que les reclamacions que s’han fet més mediàtiques no reivindiquen el dret que l’interlocutor respongui en català als dubtes o comentaris fets en aquesta llengua, sinó al desig –indubtablement legítim– que l’altra persona comprengui el missatge quan el missatge es formula en català. Si, a sobre, contextualitzem aquesta interacció en el marc d’una consulta mèdica –en què sobretot la gent gran o els infants catalanoparlants saben trobar més matisos quan descriuen una afecció o molèstia en la seva llengua materna–, aquesta manca de comunicació entre el personal sanitari i els pacients adquireix una dosi de transcendència i de gravetat afegida.
Quan un cas així es fa públic, proliferen els comentaris ofesos, paternalistes o indignats dels qui no dubten a aferrar-se a l’argument, tan absurd com tendenciós, que allò important, en qualsevol context, és que el professional pugui fer la tasca que li és inherent; que la llengua no pot constituir un impediment a l’hora d’incorporar professionals competents que, pels motius que siguin, no tinguin unes nocions bàsiques de català. Si aquest argument és trampós és per una raó molt senzilla, i és que ningú gosaria qüestionar la conveniència de dominar mínimament l’anglès en una illa on la presència de gent estrangera és tan notable. I alguns apel·laran al pragmatisme; al pretext que aquí, ens posem com ens posem, el castellà l’entenem tots. I, tanmateix, el pragmatisme seria molt més fàcil d’aplicar si no s’imposés com una renúncia inevitable; com una claudicació feta amb el cap cot i la boca petita; com la concessió d’una mena de victòria immerescuda als qui, lluny de demostrar humilitat per una ignorància fins a cert punt tolerable, la reivindiquen orgullosament i, de retruc, la revesteixen de dret, de raó o de victimisme.
