Torna la gana i la set

Avui comença el Ramadà i amb ell els dies de fam i set i molta paciència per als milions de creients a tot el món que el practiquen. Quan jo volia ser una bona musulmana li preguntava al fonamentalista d’ulls ensutjats per què el nostre Déu havia establert aquell costum. Si ho hagués preguntat a alguna de les meves àvies m’hauria dit que perquè Déu ho vol, que el que l’Altíssim dicta s’ha d’acatar i punt, no cal buscar-hi més raons. Com que no era cristiana no m’hauria dit que els designis del Senyor són inescrutables però m’hauria fet callar per voler entendre racionalment la norma que diu que no deixaràs que res penetri en el teu cos des que surt el sol fins que, al vespre, “no es pot distingir un fil blanc d’un fil negre”. El meu islamista de capçalera, però, era membre d’un moviment conscient del funcionament del món que ha sabut encaixar de manera molt hàbil elements teològics en les formes discursives de la modernitat, sobretot si del que es tracta és de mantenir i eixamplar la base de musulmans en el si d’unes societats descregudes com les occidentals. S’utilitza la ciència, la raó i els seus procediments per explicar allò que no té més lògica que la fe cega i la submissió a un ésser superior. Reconeguem-los aquesta astúcia, als islamistes. Per què no es pot beure alcohol? Perquè beure'n ens pot portar a cometre actes terribles, fins i tot (i aquest exemple el repeteixen sovint) allitar-nos amb la pròpia filla. Llei seca per prevenir l’incest, d’acord. Per què no podem tenir relacions amb persones del mateix sexe? Perquè la finalitat del sexe és la reproducció i resulta que els homes amb els homes i les dones amb les dones no poden tenir fills. Per què els homes poden tenir quatre dones i les dones només podem compartir el nostre amb les altres tres? Perquè en el moment de dictar-se aquesta norma molts homes havien mort a les guerres i hi havia més dones que homes. I aquí és certament interessant la flexibilitat dialèctica dels fonamentalistes adaptats que surten del marc religiós i s’introdueixen en l’històric per justificar els seus postulats i, quan cal, tornen al primer. D’aquesta cintura argumental també en podríem dir demagògia.

El fonamentalista em deia que havíem de fer el Ramadà per aprendre a dominar els nostres propis instints. Domina els seus instints la mare que posa rentadores, escombra i frega i que amb l’estómac buit ha de preparar el tiberi per trencar el dejuni, l’estudiant que passa unes quantes hores atenta dins de l’aula i té exàmens o proves d’educació física, també el paleta que munta envans a la intempèrie o la cambrera de pis que neteja una habitació rere l’altra. Per molt que hi pensi no veig quina utilitat pot tenir sobreposar-se a uns instints ben sans, els que ens avisen de les necessitats més bàsiques. També fa, em deia aquell senyor, que siguem conscients de les penúries dels pobres i els que han patit gana i ens prepara per si algun dia ens falta el menjar. És a dir, que el dejuni seria un entrenament per al patiment. Però no serveix de res patir per endavant. No cal que ens maltractin per saber que no volem ser maltractats o que se’ns mori cap ésser estimat per intuir el que és el dolor de la pèrdua. L’única finalitat de fer passar tot un grup de persones per un sacrifici inútil com aquest és aconseguir el seu amansiment. A banda d’això, el Ramadà és una bona escola de bulímia per l’esquizofrènia que suposen els cicles de restricció i afartament. Per això jo us puc dir que si esteu temptats de provar el dejuni intermitent, ara tan de moda, ja us dic per experiència que no funciona. Bona part dels musulmans acaben aquest mes amb més quilos dels que tenien quan el van començar.