En la nostra història i en el nostre tarannà hi ha alguns aspectes molt mals de trobar en altres cultures o d’identificar-ne un d’equivalent. Ara som en un atzucac històric, el qual fa molt mal preveure un desenllaç que no acabi perjudicant a tothom. Són moltes i inacabables les versions de com hem arribat fins aquí. I hem vist manipular les paraules o directament calumniar les persones amb un pensament diferent, o crític, que han gosat obrir la boca davant una rauxa ben temerària. Quantes manies a l’hora de poder fer política, poder conversar o pactar, però avançar cap a alguna banda, fet que, per altre costat, se suposa que facilitaria defensar la greu situació que pateixen els presos polítics. Si s’imposàs la política, cada cop seria més insostenible la continuïtat de la injustícia que pateixen persones amb un ideal pacífic. Ara bé, quantes manies i què estugosos que han tornat els nacionalistes sense complexos de la dretota catalana. Déu n’hi do, si miram cap enrere i observam el camí fet d’alguns. A què es deuen tantes manies a l’hora de deixar entrar la política i deixar de treure pit, sobretot quan ho tens tan complicat.
La torna, en la nostra manera d’entendre el món, és allò que el forner afegia a la bàscula, tallava un trosset de pa per quadrar si les barres no feien el pes previst, òbviament als forns o fleques d’un temps. No oblidam que molts d’aquests maniosos d’avui han format part d’un engranatge molt gran i han crescut a l’ombra d’un pujolisme homogeni i que en el seu líder indiscutible el més vinculant que n’ha esdevingut a l’any 1996 fou fer de torna al naixent aznarisme. Aquell és l’ou llunyà del que avui es congria. Pujol entregà un xec en blanc a un José María Aznar sense cap mania ni una, a canvi de res i s’erigí com l’autèntica engruna de pa que avui fa que una vintena d’anys després el pes a la balança de la nostra història recaigui un cop més sobre els de sempre. Quina autoritat té avui tota aquesta gent crescuda i peixida pel pujolisme més ranci que fa d’escut polític contra la política, en detriment dels empresonats i perjudicant tot un poble, òbviament llançant un cop més el país a les potes dels cavalls impunement, i tot ben embolcallat d’escrúpols i excuses només convincents per allò de com pitjor, millor, i aquí esperant Europa.
Em ve al cap Ferrer i Guàrdia, ves quin cas! I no puc evitar recordar una dita molt típica del meu avi de Palafrugell, molt nostra, suposo que bastant coneguda, però ben vigent en allò físic i en allò ètic i ben avinent en el cas que avui ens afecta: “tots els estugosos són bruts”.