Tornar a ser un país humanista –si ho hem estat mai–
Aquest curs acadèmic 2016-2017 s’ha encetat, a la Universitat de les Illes Balears, amb els nous estudis de medicina. Novetat flagrant. Seixantena d’alumnes. Sembla que els primers dies amb polèmica lingüística inclosa, i esperada. El debat sobre aquests estudis ja és vell. Del curs passat. Els partits del govern, El Pi i el PP, a favor; Podem, en contra. Ara els tenim. Poc a dir. Sembla, però, que l’OMS no recomana nous estudis de medicina i que la UIB continua amb una sagnia de pressupost incessant, amb una precarització brutal del professorat i amb infraestructures paralitzades des de fa anys –la Biblioteca Central ja era una reivindicació del sindicalisme estudiantil del Talaiòtic!
La UIB ens ha fet molt de bé com a societat i és bo que sovint ho tinguem present. Ha estat un oasi en moments difícils. Un espai de llibertat i de coneixement –en tots els sentits que antropològicament el poble mallorquí dóna a aquest mot, que ens ha ajudat a fer front als bàrbars indocumentats que en ocasions hem tingut instal·lats al Consolat de Mar. Durant el trist mandat de Bauzá, com a antic alumne i com a ciutadà, va ser una sorpresa grata veure mostres de dignitat i revolta inaudites en la comunitat universitària, especialment en els professors –alguns, val a dir, adormidets, segons recorda la meva memòria prou en forma, quan es va fer la LOU o en el moment de Bolonya. Però també, en línia amb el que passava a la resta de l’Estat, la UIB ha estat un indret on, de vegades, l’endogàmia, l’autoreferencialitat i algunes pràctiques poc transparents –ara pens en el cas del filòsof i exregidor Miquel Comas– han estat una realitat. Ve de lluny. De la posició subalterna que aquest país ha tingut sempre dins el Regne d’Espanya. Del baix nivell de les elits pròpies.
L’arxipèlag estigué un segle i mig sense estudis superiors, des de la clausura, el 1835, de la Universitat Literària, continuació del que havia estat l’Estudi General. La decisió, acabat el règim anterior, de construir el campus als afores de Palma –prescindint del fet d’aprofitar espais com els que havien allotjat durant els anys setanta els estudis de Dret, a sa Riera, i les facultats primigènies de ciències i lletres vinculades a la UB i a la UAB, així com de la idea de situar-lo al polígon de Llevant– va ser, i no seré el primer ni l’últim a dir-ho, un error majúscul. Aquella decisió, la de fer un campus a l’americana, dóna la magnitud del pensament global hegemònic just després de la Trans-acció. No interessaven estudiants per dins la ciutat. Ni ells ni l’activitat i el moviment que representen. Palma s’ho va perdre. En tots els sentits.
Els anys del primer pacte s’implantà arquitectura tècnica, poc abans de la bombolla que ens va esclatar a la cara menys d’una dècada després. Suposo que era una necessitat social, com ho és ara medicina. Bé està. A mi el que em preocupa, personalment, és que les Humanitats no tinguin la valoració que pertocaria. Enfortir les Humanitats i les Ciències Socials és propi de societats que miren més enllà del benefici ràpid. Que no subordinen el coneixement a una economia, en el nostre cas, mal planificada i que té els dies comptats. Un govern progressista i que es diu d’esquerres i transformador hauria de filar prim, en això.Pensar en clau de país. Necessitam Ciència Política, Sociologia, Humanitats i Periodisme, a la nostra universitat pública. Això seria no pensar en el benefici immediat. Tenir la mirada llarga. Molts diran que són curolles, que no és possible per no sé quins interessos –econòmics, clar–, que les coses no es poden intentar fer d’una altra manera. Mallorca és l’únic país del món on les coses, fins i tot quan els ‘nostres’ governen, gestionen o tenen quotes de poder important, són impossibles. Necessitam ambició. Ambició per tornar –?– a ser un país humanista. Sempre és un bon any, encara que l’estem finiquitant, per intentar-ho. I consti que sóc, crec, més de Turmeda que de Llull.
