Tornar al seny

Fa unes setmanes signava un article sobre la necessitat que el PP Balear es decidís, ja que no es pot anar a missa i repicar. És a dir, no es pot projectar una imatge de seny i moderació, d’una banda, mentre que per l’altra, amb la boca petita, s’executa el programa, s’incorpora el marc ideològic i es dissenyen els pressupostos de l’extrema dreta de Vox. El text acabava amb molt poca esperança, tot recordant aquella dita alemanya que avisa que, si en una taula hi ha un nazi i deu persones que el respecten, en aquella taula en realitat hi ha onze nazis (salvant les distàncies terminològiques i amb els matisos ideològics pertinents), i estic content de començar a intuir que tal vegada anava errat.

Amb la negativa del PP Balear de mantenir els acords d’investidura amb Vox, podria ser que s’obrís una nova etapa a les nostres illes en què el frontisme, l’extremisme i la fractura social deixassin pas a valors radicalment polítics com el de la negociació, la generositat i l’empatia. Sé que és prest per parlar-ne, però l’acord del PP amb el PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca, Més per Menorca i Podem (amb l’aplaudiment, des de fora de l’hemicicle, d’un Pi que malda per tornar al centre de la política institucional) podria ser la primera passa d’una etapa en què els interessos dels ciutadans de les Illes Balears, així com els consensos sobre els quals el país hauria de continuar caminant, tornin a estar damunt la taula.

L’àmbit més evident és el de la llengua: la presidenta Prohens és ben conscient que Bauzá va perdre el poder després d’intentar aniquilar la medul·la espinal de la societat illenca, que és el català. Reconeguda com a llengua pròpia de la nostra terra al text de l’estatut, el català és una eina de cohesió, un tret d’identitat, una part essencial del fet diferencial que agermana els ciutadans de les Illes i alhora els del conjunt dels Països Catalans. Aquells que vulguin trossejar-la han de saber que passaran a l’oposició més prest que tard.

L’altre àmbit de consens és el del model turístic i la importància de virar cap al decreixement. I si bé és vera que algunes mesures impulsades per l’executiu de Prohens a estones poden haver semblat encara més contundents i progressistes que les dels anteriors dos mandats, amb una Armengol massa preocupada per acontentar la patronal hotelera, hi ha molt més camp per córrer. L’actualitat, els efectes cada vegada més evidents del canvi climàtic, el col·lapse en què vivim els illencs durant gairebé tot l’any, acaben de tòrcer la balança cap al que és necessari i evident.

I també hi ha l’habitatge digne (un dret constitucional, ens agradi o no la Constitució), la millora del sistema de salut, de l’ensenyament, el transport sostenible…

M’agradaria molt pensar que ara, a la taula, s’hi asseuran persones que no odien altres persones, i que faran la feina per la qual els pagam: es barallaran, s’escoltaran, s’arribaran a entendre una mica i, finalment, empenyeran junts per les Illes Balears. Mai és tard per tornar al seny.