Tornar

Es troben un davant l’altra. Fortuïtament. En sentir la presència a prop, alcen l’esguard que tenien capcot mentre esperaven que els companys de colla els duguessin la beguda abans del concert, alcen la mirada. Ella, rere els anys pintats en la barba grisa i la closca pelada d’ell, hi endevina una fesomia que coneix. Ell s’estranya de no reconèixer qui té davant, tot i saber definitivament que sap qui és. De sobte, ella somriu com somreia fa trenta anys. I diu:

—Sí! Jaume?

—No. Toni –i riuen tots dos, marcant arrugues de cinquanta anys.

Ell sí que es recorda ara d’ella, del nom, i del llinatge. I en dos minuts, havent-se re-presentat amb seguretat, passen revista de les vides. “Aquell viatge a Menorca va ser el millor de la meva vida”, comenta ella enduita per la serena nostàlgica d’un vespre que està a punt de començar. Ell se sorprèn d’aquell entusiasme, tot i que recorda aquell viatge en bicicleta a l’illa del Vent dormint un dia a una platja un dia a una altra amb mitja dotzena d’amics que avui són lluny. L’escena, amb altres personatges, es repetirà tot el vespre.

Ja amb el beure a la mà, absort pensant en els anys esvaïts, el desbaraten les mamballetes eufòriques: “Vas pegant botets, gires el volant en el ritme de la música…”. S’alcen els mòbils primer cap a l’escenari, després cap a les cares pròpies. Selfies, en deim ara, d’aquests autorretrats virtuals.

“Beguem, cantem, plorem”, diu Pau Debon, que ja n’ha vist qualcun que s’eixugava la llagrimeta. “I he plorat”, diu la cançó. I “he plorat”, diu Joan Miquel Oliver al seu Insta. I “no m’atur de plorar”, diu el nostre protagonista al xat de Whap del seu departament, en un missatge que no arriba mai, perquè avui és ara i aquí, sense virtualitat, només amb el retorn a les persones, i als anys.

Antònia Font ha tornat, gairebé una dècada després. “D’aquí a dos anys me retir”, deien. I va ser ver. Fa vint-i-cinc anys ara, que començaren. I a l’històric concert d’Inca d’aquest mes de juny constatàrem que el tango tenia raó, i que vint anys no són res, però que vint-i-cinc ja són més feixucs.

Sense moure’s de damunt un metre quadrat de gespa artificial, hom veu passar fesomies que ha conegut sempre, persones totes soles que transiten amb el tassó de cubata cantussejant damunt la veu de Pau Debon i mirant a l’infinit… escenari. El cantant se salta el protocol i la llista i mentre es torca la suor del front, envesteix a cappella un avinentíssim: “Fa calor”, que el públic respon amb els braços alts: “Què tal si nedam en pilotes?”

A Inca hi comparegué tota la Mallorca vella, la que ha sobreviscut al canvi definitiu d’una illa que encara sabem reconèixer, dins segons quines petites coses. La vellesa, aquí, però, no és una qüestió d’edat, ni d’anys. Sinó d’identitat. De permanència. Sí, que n’hi havia, de seixantins. Però sobretot, i molts, n’hi havia de cinquantins, i de quarantins. Els de la trentena i la vintena no hi faltaven. Ni els adolescents. I hom pensa si està alabat de poder-se retrobar amb el que ja creia devastat, o si troba trist que hi siguem els de sempre, o si el preocupa que “només” hi hagi catalanoparlants, o si és un èxit que un grup de música hagi aconseguit fer dels nostres els qui anys ha parlaven altres llengües. L’eufòria del vespre fa pensar que 13.000 persones són més que les 10.000 de Sopa de Cabra a Sineu. Però només una setmana més tard C. Tangana i el MLF duplicaven sense despentinar-se el presumpte rècord inquer…

Però què és Antònia Font? Un grup de música que no es pot explicar sense la primera Mallorca del segle XXI. Dins les seves lletres, que cantam cada dia, que recordam cada dia dins una frase quotidiana qualsevol, hi ha una illa i la seva gent. Els seus estius, i els seus hotels, les seves barberies, i els seus carrers. Però resulta que la truita s’ha girat. I que ara, a punt de cloure el primer quart de segle dels anys 2000, és l’illa que no es pot explicar sense tenir en compte com l’ha cantada Antònia Font. És, en definitiva, la marca de tota una generació, incapaç d’explicar-se a si mateixa sense les paraules presumptament desbaratades, sorprenentment clarividents, d’Antònia Font.

Us ho dic perquè ja tenc una edat, que hi ha dies que ens sobren vitamines, que hi ha cels tan diferents, i que ens sabem reprogramar perquè som nosaltres els qui feim girar el planeta pensant que sempre podem tornar a començar. Sabem que les flors són margalides, i que un home sense doblers onsevulla fa nosa. Sabem que hem nascut aproximadament per no existir, i que avui dia ja ningú dubta d’en Clint Eastwood, i que vendrà un inspector de sanitat, i ens xaparà el local.

El concert va fluir com un artefacte invencible, i a la nostàlgia euforicolacrimògena de la primera mitja hora la va seguir un moment de repòs i cançons lentes que eren només el preludi d’una explosió on els somriures eren rialles i el cant era un crit col·lectiu. Davant els focs artificials de la darrera cançó, els ulls de tota aquella gent tenien la mateixa lluentor de fa vint anys. Una il·lusió que només podrem mantenir si guanyam la medalla d’or dels pobles que volen ser: sensibles i orgullosos, empàtics i acollidors, alegres i combatius. Dignes i feliços, i, per tant, sempre atractius.

Gràcies per haver volgut tornar, Antònia Font. Amb vosaltres va començar tot.

Antoni Riera Vives és periodista