Tornem-hi torna-hi

Hi ha titulars que són recurrents en les alternances polítiques a les Illes entre esquerres i dretes, i ara, per enèsima vegada, és el torn del segon cinturó de Palma. Ja el 2007 la Plataforma contra el Segon Cinturó celebrava una jornada per rememorar els quatre anys que ja duien de campanya contra aquesta infraestructura projectada pel Govern de Jaume Matas, juntament amb altres grans projectes viaris a Mallorca i a Eivissa. En el cas de Palma, els veïns de Son Sardina i la Garriga encapçalaren una gran mobilització ciutadana contra aquest projecte viari. El 2011 va ser el torn de la via connectora, un canvi de denominació venut sota un suposat consens i sostenibilitat que intentava apaivagar l’oposició social i la mobilització que havia generat el segon cinturó del Partit Popular i a la qual l’ecologisme va tornar a respondre amb els mateixos arguments de les campanyes anteriors. José Ramón Bauzá va iniciar les obres d’un tram d’aquesta via, la menys polèmica entre l’autopista d’Inca i la carretera de Manacor. Amb Francina Armengol al Govern i Miquel Ensenyat al Consell des del GOB es va demanar que el Consell modificàs el projecte i el redimensionàs sense èxit. El 2021 els trams més durs i amb més impacte (que travessava les carreteres de Bunyola, Sóller i Valldemossa) es descartaren i es varen treure del Conveni de Carreteres. Ara, i tal com varen posar en els acords de govern al Consell PP i Vox, tornam a tenir la via connectora des de l’altura de l’autopista de Manacor i fins al Coll d'en Rabassa.

Els arguments fets servir antuvi tornen a ser vigents, i després d’uns anys de calma, haurem de tornar a posar-los damunt de la taula, a sobre de pancartes i encapçalant les mobilitzacions i accions d’oposició a aquesta infraestructura, una vegada més. Quan sobren els cotxes a Palma i es col·lapsen els accessos a la ciutat, les solucions no passen per un estudi de mobilitat integral d’accessos a Palma, tal com preveia, en el seu moment, el Conveni de Carreteres amb l’Estat que empara econòmicament la construcció de les vies previstes en el Pla director sectorial de carreteres de Mallorca, signat amb el Ministeri de Foment en el seu moment, i que ara mateix desconeixem quina vigència té o quines negociacions s’han fet amb l’Estat per actualitzar-lo. Tampoc no passen per intentar minvar el nombre de cotxes desincentivant-ne l'ús i posant alternatives de transport públic a l’abast, des d’una perspectiva de mobilitat integral que suposadament podria derivar-se de l’esmentat estudi. La via fàcil sempre acaba sent més fragmentació, artificialització i destrucció del territori, tot i ser conscients que és una política curterminista per la inducció de trànsit que provoca la possibilitat d’una via més d’accés.

Ara, però, a més, i des dels anys més efervescents d’aquestes lluites ja històriques contra aquesta polèmica via, la crisi climàtica s’ha agreujat, accelerat i evidenciat. El Consell va declarar en el seu moment l’emergència climàtica, però les polítiques de la institució insular pel que fa a infraestructures viàries no s’han revisat mai fins ara en clau d’aquesta emergència i molt menys ho faran ara amb el pacte de forces més aviat negacionistes que estan al capdavant de la institució insular. Tornam enrere en un temps de descompte ja. La urgència i l’emergència s’ignoren i ens trobam, en un context radicalment canviat, discutint les mateixes polítiques que fa justament vint anys. Alguna cosa més hauria d’haver canviat malgrat l’alternança política i pensar que només ha canviat la consideració d’afegir a la nova infraestructura un carril bici és entre absurd i dramàtic. Però ho tornarem a fer, amb més vehemència i més arguments. Uns arguments que ara es revesteixen d’urgència en un context de retrocés discursiu i polític alarmant. Caldrà tornar-s’hi a posar. Esperem almenys que aquest vegada sigui la definitiva.