Tornem a posar el 0,7% en cooperació a l’agenda

Migrants intentant travessar en barca el Canal de la Mànega l'estiu del 2020.
22/10/2021
3 min

Diumenge 24 d’octubre se celebra el Dia Mundial de la Informació sobre el Desenvolupament, una data fixada per les Nacions Unides el 1972 dos anys després d’haver aprovat una estratègia específica per tal d’"aconseguir que la cooperació internacional solucionés els problemes de caràcter econòmic, social, cultural o humanitari, així com el desenvolupament". La funció d’aquesta data és, doncs, conscienciar la societat sobre la necessitat de fer nous esforços en l’àmbit de la cooperació internacional, una funció plenament vigent, ja que encara estem lluny d’aconseguir el primer dels 17 objectius de l’Agenda 2030: l’erradicació de la pobresa.

Però d’on ve, tot això? El maig del 1972, les Nacions Unides havien aprovat una resolució que instava els països més desenvolupats a destinar el 0,7% del seu producte interior brut a erradicar la fam al món. La xifra del 0,7% era el resultat d’una sèrie de càlculs fets a partir de tota mena d’indicadors econòmics, i seguia recomanacions com les que havia fet el Banc Mundial l’any 1969 amb l’informe Pearson. 50 anys després les desigualtats no han parat de créixer entre el Nord i el Sud globals i dins de cadascun d’aquests hemisferis, i malgrat que aquells càlculs avui es quedarien curts, en tot aquest temps només quatre països han fet l’esforç de dedicar el 0,7% a cooperació al desenvolupament: Suècia, Noruega, Finlàndia i Dinamarca.

Cal dir que una de les virtuts del 0,7% en comparació amb altres resolucions de les Nacions Unides és que fixa un objectiu concret, calculable anualment, que es pot pressupostar i del qual es pot avaluar el compliment. Un objectiu que no està subjecte a una xifra absoluta sinó a un esforç relatiu, que és aplicable a qualsevol circumstància, un fet que hauria de facilitar que tots els països desenvolupats el poguessin assumir. No es tracta, doncs, d’una derrama extraordinària que només es pot donar en èpoques de vaques grasses, sinó que és un acte de responsabilitat sostingut en el temps que es pot adaptar a cada situació. Perquè la solidaritat no és donar el que ens sobra sinó compartir el que tenim.

Malgrat que aquesta és una responsabilitat que van adoptar els estats, ja des de ben aviat les organitzacions de la societat civil de casa nostra van interpel·lar totes les administracions perquè assumissin solidàriament aquest mandat, també la municipal i l’autonòmica. L’any 1981 Justícia i Pau engegava una campanya per reclamar que l’Estat complís amb el 0,7%. De fet, feia pocs anys que havia passat de ser un país receptor d’ajuda internacional a convertir-se en país donant: el juny del 1985 Espanya entrava a la Comunitat Econòmica Europea i a l’agost ja feia cooperació internacional.

Fruit d’aquesta iniciativa, el 1986 vuit ajuntaments catalans i les ONG Justícia i Pau, Càritas Diocesana i el CIEMEN decidien crear al municipi de Salt el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament per tal d’executar projectes de cooperació i solidaritat internacional als països i pobles del Sud. Així naixia la cooperació pública a l’estat espanyol, a través del municipalisme. De fet, els ajuntaments són les úniques administracions que han arribat a dedicar el 0,7% dels seus ingressos propis a la cooperació.

Gairebé 50 anys després, l’Estat tot just dedica el 0,25% del seu PIB a la cooperació internacional. I la Generalitat de Catalunya, que fa 20 anys va aprovar la seva llei de cooperació al desenvolupament, en què preveia arribar al 0,7% el 2010, hi dedica un 0,2%. I malgrat que el conseller d’Exteriors es va comprometre el 2019, a través del Pla Director de Cooperació, a incrementar-la 20 milions d’euros anuals fins a arribar al 0,7% el 2030, i que l’acord PSOE-UP comprometia el govern de l’Estat a assolir el 0,5% el 2023 i el 0,7% el 2030, la realitat és que totes dues administracions estan lluny de fer realitat els seus compromisos.

Del 2015 ençà hem vist com la crisi d’acollida davant l’increment de persones que cerquen refugi, l’emergència climàtica o l’impacte del covid-19 ens obrien els ulls a la necessitat de donar respostes globals. Avui ja no serveix la recepta reaccionària de “primer els de casa”, ja que davant dels reptes globals sabem que fins que tots no ens en sortim ningú se’n sortirà. L’enquesta feta pel Fons Català ho diu ben clar: el 60% de la ciutadania de Catalunya vol que el seu ajuntament i la Generalitat de Catalunya incrementin el pressupost en cooperació al desenvolupament i la solidaritat internacional fins a arribar al 0,7% el 2030.

Ara que arriba el temps d’elaborar pressupostos per al 2022, la pregunta que ens toca fer és: ens faran cas? Ens hi va la vida.

stats