Tornen els dies de Fitur
Grans catàstrofes han malmenat el món i tots els seus habitants: les plaques tectòniques no saben estar quietes, ningú no ha portat la pluja a escola, el foc que estotjam al cor de la terra no ens absol dels nostres pecats, sabem com calar foc però no com apagar-lo. La relació de causes d’aquests maltractaments és inacabable, imprevisible en la seva majoria. Podríem, potser hauríem d’estar irritats pel comportament d’uns elements que desconeixen el nostre suplici. Però aleshores algun ésser superior –és a dir, un científic aplicat– ens recordaria fins a quin punt podem estar preparats per contrarestar les forces heretades de l’Antic Testament: hi ha llocs a la terra on no s’altera la vida per envestides naturals que destrueixen altres llocs, amb persones, ormeigs, camps agrícoles, barques i cases de feble construcció.
Si a altres bandes no s’esdevenen aquestes catàstrofes és perquè hi viuen o hi han viscut les persones que hi havien de viure, les persones indicades per posar remei a les deficiències que possibiliten el desastre. Del desastre en sabem una altra cosa fonamental: sovint l’home n’és autor, per acció o per omissió. Ho veim en la política, on les grans oportunitats de progrés i de pau se solen presentar quan governen persones insuficientment constituïdes per canalitzar els obsequis de la fortuna. Ara mateix, tota persona que voldria viure en una Catalunya independent és presa d’una frustració inconsolable: els homes i les dones de la política catalana són incapaces d’asseure’s –ni que sigui de dos en dos– a fer un tallat descafeïnat de màquina sense aspergir després noves remeses d’irritació.
Tots hem pensat alguna vegada que el gran escenari de progrés s’ha aixecat a les nostres illes quan hi podien accedir una minoria quasi insignificant de persones. I són multitud –ens referim als que tallen el bacallà– els que simplement entenen el turisme com una via per satisfer una cobdícia insadollable. Hi ha polítics, constructors, hotelers, guies, llogadors de cotxes i tota casta d’empresaris turístics que no s’han plantejat mai una forma de turisme que respecti el país i els seus paisans. Ara gent de la PIMEM ha plantejat posar límit a l’entrada de cotxes de lloguer a Mallorca: 75.000 seria una xifra indicada, diuen. S’ha d’haver tocat fons i cal haver-s’hi quedat per fer propostes tan indigents, pròpies de qui ja ha renunciat a cuidar-se una mica del seu país.
