Els toros i el calamar
L’època de cartas de ajuste era agra i eixuta. El cap de la Casa Civil del generalíssim, Manuel Lozano Sevilla, apareixia sovint comentant la fiesta nacional' per les cases privilegiades amb televisors del color d’una marca de whisky escocès. Això es va acabar el dia que el torero Jaime Ostos Carmona, en una corrida de toros transmesa en directe l’any 1967 a Marbella, va atribuir, en una agosarada envestida verbal, la condició de corrupte a Lozano. Sobre-cogedor era com es coneixia aquell qui recollia els sobres.
El decrèpit règim maquillà la situació allunyant-lo de les finestres virtuals. La feina principal a El Pardo encara li durava en morir-ne el principal inquilí, el 20 de novembre de 1975.
Era valent, Ostos. De fet, el seu malnom era corazón de león. Entre altres ferides, l’any del quart aniversari de la inauguració del Valle de los Caídos i, en concret, el dia de la meva quarta bufada d’espelmes, el 1963, va estar a punt de morir d’una greu cornada. Aquests episodis, a causa de la partida recent del torero, estan àmpliament documentats als mitjans.
En aquell temps, per les festes del patró d’Inca, els bous morts a la corrida vespertina, escorxats sense solució de continuïtat, es despatxaven encara calents en alguns taulells desmuntables. Els animals eren desnossats al darrere, ben enmig del carrer. De tant en tant, es podia veure qualque carnissera fer aturades per alletar el seu nadó.
La parada era a la cantonada del carrer de Juan Seguí amb el de la Perla. El primer vial, avui retolat com a carrer del Comerç, té una llarga història. Inicialment carrer dels Marxandos, després carrer del Comercio, a la Segona República li canviaren el nom pel de 14 de Abril; la dictadura el convertí en el de Juan Seguí, i la democràcia li restablí la segona denominació que havia tingut, ja definitiva. L’antic carrer de la Perla actualment és el Mossèn Bernat Salas.
Anys després, arribà Matias Prats Cañete, amb ulleres negres ben a joc amb les circumstàncies. Avui resulta més difícil veure-les. Fins i tot, en el seu mortal format original, el patiment va estar prohibit a la nostra terra illenca, fins que el Tribunal Constitucional va anul·lar la protecció vital dels animals.
Al voltant de la lluita per sobreviure, no tenc idea si inspirat amb els bous, podem veure a Netflix la interessant sèrie Ojingeo Geim (El joc del calamar, 2021). El seu guió podria beure de la Fiesta, atès que fins al desenllaç incorpora progressivament dificultats a les proves assaonades amb violència i tensió. La música hi té un paper important. Els pasdobles taurins –Embrujo taurino, d’Eugenio Gómez García, per esmentar-ne un– són substituïts per peces com ara el vals An der schönen blauen Donau, de Johann Strauss, o versions de Fly me to the moon, de Bart Howard.
Seguint els paral·lelismes, a més de per lliure decisió, hi ha participants obligats. Els bous, per cordes, i la resta, per confluència social. La motivació, tret d’econòmica, deu ser per sobreviure en sentit ampli. Tècnica i coneixement contra instint.
Per als promotors, tots iguals, l’objectiu és econòmic. La subtil orientació que fa el poder disfressat de política o de multinacional a la plebs ja la varen conjugar els romans: panem et circenses.
Pel que fa als directors, de l’emmascarat, no cal revelar-ne cap detall, llevat que és un sàdic. El president de les corrides de toros, per delegació, a les capitals és un comandament del Cos Nacional de Policia. Els espectadors empaten; uns gaudeixen i uns altres pateixen.
La perspectiva ha canviat. De rampellada, jo veia els toros dins televisors bicromats de 25 polzades, amb personatges reals i explosions de sang. Líquid nominalment fresc, però calent al tacte; xopat sobre la pell, roba o arena. La limitada paleta de colors que oferia la pantalla avançava el negre transformat de la sang podrida.
Ara, en canvi, a El joc del calamar hi trobam ficció en colorins dins pantalles gegants. La viscosa hemoglobina que ho taca tot és artificial. La temperatura dependrà de la gelera. En lloc de dos rols principals, n’hi ha un fotimer.
En els dos casos, llevat de fórmules excepcionals (abandonar o ser indultat), només hi pot haver un guanyador. Solem tenir preferències a les competicions, i a les dues lluites, tant a la real com a la fictícia que tenim sobre el paper, només hi sobreviurà un mamífer.
El meu personatge favorit de la, per ara, distòpica sèrie, no l’identific per no fer espòiler. Donaré una pista: finalista assassinat.
Pel que fa als horabaixes obscurs dels seixanta, quan el realitzador alternava els plans televisius entre tendidos sol y sombra, palco y ruedo, com al joc, el meu favorit tampoc no sobrevivia.
Continuam amb la meva infantesa. Sense capacitat d’higienitzar el cervell, record com, a l’església de Sant Francesc d’Inca, m’impressionaven les imatges de soldats romans clavant les llances al costat del fill de Déu crucificat, fent-li profundes ferides sanguinolentes. Les veia de diferents angles: dret, assegut, agenollat, al passadís anant a berenar amb Crist, o resant avemaries, conseqüència dels horribles crims declarats agenollat sense advocat, darrere una cortineta.
Si al matí dels diumenges que havia anat, tant sí com no, a missa, veia aquest martiri i l’horabaixa, les llances dels picadors en acció, potser és una explicació a les meves predileccions.
Feis festa, torejau tot el que vulgueu, amb la música i escenificació que trobeu. I, si us voleu posar en risc, està clar que us sobra valor, doncs també. Jo no ho vull veure, perquè, rompent les regles de tots els jocs, no desig que ningú es faci mal, i encara menys les persones. Però de cap manera faceu patir els toros. No en teniu necessitat.
Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat
