La torre de control
Quan s’entra a qualsevol despatx de l’administració central de ports o aeroports de l’Estat, de seguida un s'adona que està davant el temple de Vesta que guarda les essències del pedrenyal patri. Sens dubte, en el top ten dels departaments més opacs de l’administració pública. Dret de pernada sobre el que administren. I cobdícia mercantil per transforma un servei essencial per a la seguretat i control del trànsit de persones i mercaderies en una font d’ingressos.
En plena desfeta del model neoliberal, al govern espanyol no se li acudeix res més que seguir amb les privatitzacions de serveis públics. Ara, la torre de control de l’aeroport de Palma - Son Sant Joan, i es podria arribar a l'absurd que en el futur sigui explotada per una empresa estatal d'un altre país (entre els aspirants hi ha dues empreses estatals europees). És a dir, no només una part del mercat turístic de les Illes Balears estaria controlat en origen pels operadors internacionals, sinó que una empresa estatal d’un mateix país estranger i emissor de turisme passaria a controlar part de la principal porta de entrada de la comunitat. Sens dubte, no serà l’operació més respectuosa amb la sobirania i independència econòmica del nostre país.
La privatització de les torres de control de l'aeroport comporta transferir la responsabilitat de la gestió i el control del trànsit aeri de les autoritats governamentals a una empresa privada. Amb el risc greu que l'empresa guanyadora pot prioritzar els guanys sobre la seguretat dels passatgers i els vols. A més, l'experiència demostra que les empreses privades són habitualment reticents a compartir informació rellevant amb el públic o les autoritats governamentals, cosa que allunyaria encara més la possibilitat d’un control sobre l'activitat. La reducció de costos operatius, un valor intrínsec a l'empresa privada, en bona part es faria retallant costos laborals, la qual cosa no deixa de ser perillosa en una activitat en la qual el factor humà resulta vital en un moment crític.
Arguments com la major eficiència de les empreses privades, una més alta flexibilitat per prendre decisions o més capacitat innovadora i disposició a invertir en tecnologia són simplement un mantra per a justificar la privatització. Després d’anys de privatitzacions hi ha arguments per demostrar que, com a norma general, tot això és una fal·làcia. Si l’eficiència es mesura únicament en termes d’obtenció de beneficis econòmics, l’afirmació podria ser correcta. No obstant això, si es fa en termes de qualitat de servei, costos per a la hisenda pública, seguretat o protecció del medi ambient, els arguments són més que discutibles. La privatització dels serveis públics és un concepte fortament ideologitzat, per això encara sorprèn molt més que sigui un govern progressista el que la dugui a terme.
La justificació tecnològica, en aquest cas, tampoc no és absolutament clara, atès que és un camp en què la investigació està lligada, en una part important, als complexos militars controlats pels estats i, per tant, la seva transferència al sector privat depèn d'una decisió política prèvia. L'accés al mercat tecnològic no està més garantit per ser empresa privada. A més, és freqüent que la corba d'inversió tecnològica per part de les empreses, a mesura que passen els anys de la concessió del servei públic, sigui decreixent i que, un cop passat un temps, únicament es limiti al manteniment per motius obvis de rendibilitat. La suposada innovació tecnològica privada no és un argument suficient, ni sòlid, per a justificar la privatització.
Si ho miram des d’un context més general, s'ha de dir que el mercat es comporta amb Mallorca com un proxeneta, simplement veu l'illa com a objecte d’explotació. La identificació de Mallorca com a marca d'èxit, en un tardocapitalisme lligat a la globalització i a les grans corporacions, ha conduït a desplaçar-la de la consideració de lloc privilegiat per gaudir a la de lloc favorit per invertir. Han convertit l’illa en un negoci on tot s’aprofita, àdhuc la torre de control. Les guies turístiques i els fullets de Mallorca han passat a la història per convertir-se en informes de comptes d’explotació i dossiers de projectes d’inversió. Els fons voltors assetgen propietats hoteleres i terrenys urbans, els estalvis dels europeus benestants cerquen l’illa com la millor i més rendible inversió immobiliària. Mallorca ja no és l’Illa de la calma, sinó l'illa raptada pel capital.
En el seu afany de recaptació, l’estat espanyol fa temps que va convertir Mallorca en la seva reserva de 'terres rares', quant a lloc estratègic per a l'economia i font fiable de beneficis. Si bé en la darrera crisi el Govern va mostrar una sensibilitat especial cap al principal sector econòmic balear, actuacions mercantils com la privatització de la torre de control de l'aeroport situen l’illa com el Lützerath espanyol, encara que sense les moviments de protesta. Alemanya reobre mines de carbó a contracorrent i Espanya es privatitzen serveis públics quan ja no està de moda. N'hi ha que no acaben de creure's que la transició energètica i econòmica ha d'anar de debò.
Es privatitza la torre de control quan hi ha un consens entre totes les forces vives del país a sol·licitar la transferència de la gestió de l'aeroport. Cada dia és més gran la consciència que gestionar les portes d'entrada per intentar una millor distribució i control dels fluxos de viatgers és vital per a una transició equilibrada i sostenible. No hi ha interlocució per part de l’Estat, s'ignora a la perifèria. La incapacitat per ser escoltats genera impotència i una neurosi col·lectiva pel futur que se'ls roba. Neix el síndrome de la Torre de Control com a sinònim de la malaltia de la incomunicació. Una situació predemocràtica que provoca un dolor equivalent al de les classes nobiliàries en decadència quan en el joc perdien les claus del palau i, àdhuc, la tomba amb els difunts dins. Un episodi molt desagradable.