La torxa olímpica de Monsieur Hulot
The New Yorker acaba de dedicar la portada als Jocs Olímpics de París. Els ha quedat una declaració d’amor de Nova York a París. La torxa amb la flama olímpica entra a la capital portada sobre un modest velomotor per Monsieur Hulot, que condueix tot dret i impertorbable, amb la gavardina, el barret, la corbata de llaç i la pipa reglamentàries. De paquet viatja un nen que somriu tot cofoi mentre agita la bandera tricolor. El dibuix és tan suggeridor d’un temps i d’un país que gairebé se sent la banda sonora amb un acordió. És una il·lustració de línia clara que firma Paul Rogers, que explica: “He utilitzat el personatge creat per Jacques Tati com a encarnació perdurable de l’esperit de França”.
No sé pas si és tan perdurable com diu l’il·lustrador nord-americà. No sé quants francesos que fossin enquestats avui de manera espontània sabrien dir qui era Jacques Tati o podrien anomenar algunes de les seves pel·lícules. Perquè el seu personatge bondadós, modest, educat, pulcre, apassionat pel progrés d'una modernitat material que el fica en embolics, és ja pura nostàlgia. I l’esperit de França, com tants altres esperits nacionals, ha mutat, s’ha barrejat, ha canviat de valors i s’ha endurit.
Amb alguns d’aquests canvis, sobretot els lligats als drets i llibertats, hi hem sortit guanyant. Però mirar-me la portada de Monsieur Hulot amb la torxa m’ha fet sentir la punxada de la desaparició d’aquella vida de veïnat popular, de la festa major de Gràcia, per exemple, on a algú que temps enrere ens hagués dit que algun dia vindrien turistes a veure-la, li hauríem contestat que no hi era tot. Han desaparegut els Hulots (potser a Catalunya l’Espinàs va ser el darrer), i amb ells un tipus de personalitat que feia la vida més divertida, elegant i intel·ligent.
