A tota castanya

Mentre a la Barcelona de les baixes emissions es cremen neumàtics amb cotxes de luxe, que és igual de ridícul que fer-ho amb cotxes que no ho són, a Espanya se celebren els 10 anys de la monarquia felipina, tan contemporània i democràtica com clavar banderilles a un toro. L’avantatge per a Barcelona és que aquest alcalde no hi serà sempre, encara que sempre podrà venir algú que ho empitjori, mentre que el monarca serà vitalici, tot i que abdiqui, i sempre serà pitjor qui vingui, perquè perpetuar la monarquia és un naufragi social. Però el fum que embruta no s’acaba aquí. Els parlaments han obert les portes al feixisme i per demostrar-ho ja no són espais lliures de violència sinó avingudes acabades d’asfaltar on els presidents també cremen neumàtics i, de passada, la memòria històrica. Per això no dissimulen davant del fàstic que els fa una dona lliure. No cal ser políticament correcte perquè no es fa política, i no se sap ben bé si fan el que fan perquè no reconeixen els fets tal com van passar o perquè volen repetir la història a la seva manera contemporània, com la monarquia. O totes dues coses. I el fàstic. Queda clar, però, que posar feixistes als parlaments per debatre opinions (en lloc del que s’espera del feixisme, que és la imposició d’una sola idea) és com posar un torero de conseller de cultura, que acaba matant la cultura pensant-se que és un toro. Normal. Les contradiccions ens han perseguit tota la vida i, ¿qui som nosaltres per criticar-les, quan la consciència ecològica ens porta a anar a comprar amb bosses de tela als supermercats de Singapur, on hem anat a passar les vacances perquè a Barcelona no s’hi pot estar per culpa del turisme? A vegades som injustes amb les institucions, que només fan que seguir el model humà de contradir-se. Perquè les institucions també són persones.

A Madrid, a part de felicitar el rei, passen altres coses interessantíssimes, com les baralles bipartidistes i el passar-se pel folre les seves institucions, que són persones, perquè després diguin que això només ho fem (fèiem, si ho vam fer) els catalans. La presidenta Ayuso ha donat un premi a Javier Milei, la Medalla Internacional de la Comunitat, que dic jo que deu xiular al control de seguretat de l’aeroport, i que tan segur no deu ser si deixen passar incendiaris de tota mena. En tot cas, Milei, enemic declarat del govern de Sánchez, si no ve amb la serra mecànica no fa tanta gràcia. A Ayuso, per cert, el prestigiós diari La Razón fa ben poc també li va donar un premi. El de la gestió sanitària de la seva comunitat. Normal. Perquè les 7.291 persones que van morir a les residències madrilenyes durant la pandèmia s’havien de morir igualment. Com ella, que també es morirà. I Milei, i el rei, i Sánchez. I mentrestant, a cremar neumàtics, que són quatre dies i no hi ha res més divertit per passar la vida que veure com un cotxe dona voltes.

Putin també ha volat, com Milei, però en direcció a Corea del Nord, on s’ha fet una foto amb Kim Jong-un i uns llibres vermells maquíssims. Si a la foto hi poses un filtre sèpia recorda aquells grans moments de la guerra freda. No sé si amb el canvi climàtic hi pot haver una altra guerra freda però, per si de cas n’hi ha una de calenta, aquest parell s’han posat d’acord per defensar-se mútuament. Normal. Hi ha molts insensats governant. No es pot estar tranquil.

Angela Davis diu que “necessitem esperança si volem aconseguir alguna cosa en aquest món”. Per trobar-la s’ha de mirar en la direcció oposada del món. Perquè fins i tot la pluja amb la qual hem encetat l’estiu és fangosa.