Totes les cases perdudes del meu avi palestí

El 15 de maig, un atac aeri israelià va destruir la torre Burj Al-Jalaa, un edifici d’apartaments de 12 plantes que acollia les oficines d’Al-Jazeera i The Associated Press, a Gaza. Veure les imatges de l’edifici caient em va colpir molt. Es va ensorrar com una de les moltes torres que fan els meus fills amb peces magnètiques o de fusta. Va desaparèixer en qüestió de segons.

Fa 13 anys que treballo per a Al-Jazeera. Juntament amb les famílies que vivien als 60 apartaments de la torre, els meus col·legues van haver de decidir què agafaven i què deixaven i sortir a correcuita abans que esclatés la bomba.

Una hora més tard, el meu germà em va enviar un missatge de text i la notícia em va acabar d’enfonsar: el nostre avi tenia un apartament a l’edifici que havia comprat amb els estalvis de tota la vida i que havia deixat en herència als seus fills. Ara havia quedat reduït a un munt de runa i cendra. Aquesta és una lliçó que als palestins no se’ls ha permès oblidar mai i que passa de generació en generació: la casa on vius és efímera i te la poden arrabassar en qualsevol moment.

El meu avi, Abdul Kareem, ho sabia perfectament. La història de la seva vida es pot explicar a través de totes les cases que ha perdut.

Va néixer a la ciutat de Gaza el 1933 i es va quedar orfe als cinc anys, quan tant el seu pare com la seva mare van morir de càncer. Va formar part de la generació Nakba, els palestins que van experimentar el terror, la pèrdua i el desplaçament que va causar l’establiment de l’Estat d’Israel el 1948. Ell aleshores anava a la secundària. Ens parlava de les bales dels avions de guerra israelians sobre Gaza, que aixecaven la pols als seus peus.

Centenars de milers de palestins van ser expulsats de casa seva, i es van produir massacres en ciutats i pobles de tot el país. Els refugiats van inundar la petita franja costanera de Gaza. La meva àvia, Inaam, que tenia 12 anys, era una d’aquestes persones refugiades. Va formar part de les 50.000 a 70.000 persones que se’n van haver d’anar caminant des de Lod, Ramla i altres pobles veïns, a l’est de Jaffa, en el que es va conèixer com la Marxa de la Mort de Lod. La Inaam va saber que el seu pare, un agent de policia de Jaffa, va ser executat per les forces israelianes i enterrat en una fossa comuna.

Molts dels refugiats van marxar amb la roba a l’esquena i es van penjar les claus de casa seva al coll. La mare de la meva àvia va agafar els fills i es va posar a caminar i caminar fins que li van caure les ungles dels peus, ens explicava la meva àvia. Les seves cases van ser ocupades pels colons jueus que van arribar d’Europa. Quan la meva àvia i la seva família van arribar a Gaza, s’havia omplert de refugiats de tot Palestina, milers dels quals dormien a les tendes proporcionades per les Nacions Unides.

Quan els meus avis es van conèixer el 1956, la meva àvia treballava com a cosidora per ajudar a mantenir la seva família. No va poder tornar mai a l’escola: només havia arribat a sisè de primària. Menuda, els cabells castanys i arrissats, tenia els ulls brillants i ametllats i un somriure tímid, i anava vestida amb la roba que cosia a l’estil dels anys cinquanta.

Quan els meus avis es van casar, era molt difícil trobar feina. Van passar a formar part de la Xatat al-Falastini, la diàspora dels palestins que es van traslladar a països àrabs que necessitaven el seu treball i la seva formació, però que els veien com uns forasters amb prou feines mereixedors d’hospitalitat.

Un punt clau de l’experiència de la diàspora palestina és la paradoxa d’apel·lar a un passat que malgrat el dolor sembla més segur que la precarietat de la teva llar actual. La vida és una lluita per construir una nova llar conservant la memòria de la que et van arrabassar i buscant desesperadament la manera de tornar-hi.

El 1958, el meu avi es va traslladar a l’Aràbia Saudita amb la seva dona i el seu fill d’1 any per treballar com a professor d’àrab. Va estalviar tant com va poder del seu sou migrat per portar els fills a Gaza durant l’estiu. La meva mare recorda aquells viatges de tornada a casa, en què jugaven entre les moreres, el mar Mediterrani a la vista i la sorra als peus.

Després d’anys d’una vida modesta, el meu avi va comprar un petit terreny a la costa de Gaza, on tenia previst construir una casa. Aleshores, el 1967, mentre estava assegut en un cafè amb uns amics a la ciutat saudita de Jiddah, va saber la notícia: Israel havia ocupat la franja de Gaza. Es va quedar pàl·lid i es va desmaiar del xoc. Israel va decretar que qualsevol palestí que no fos a Gaza abans de la guerra deixaria de ser reconegut com a resident de la Franja.

Al meu avi no se li va permetre tornar. Uns anys més tard, quan va denunciar el director de la seva escola per haver agredit sexualment un estudiant palestí, els saudites el van acomiadar i el van obligar a deixar el país. La família es va traslladar al Caire i va reconstruir la seva vida una vegada més.

El meu avi va comprar un apartament a una família egípcia, però no se li va permetre registrar-lo amb el seu nom perquè era palestí. Quan ell i la seva família van deixar el Caire per fer un viatge curt, la família egípcia es va traslladar a l’apartament i se’n van apoderar.

Tornava a estar sense casa. El meu avi havia treballat i viscut en quatre països àrabs sense que se li permetés adquirir la ciutadania. Durant dècades va anhelar tornar a Gaza. Com a palestí apàtrida, per tornar a casa necessitava un passaport.

La meva mare, que s’havia instal·lat als Estats Units quan tenia 18 anys, el va fer venir a casa. Als anys noranta va viure durant llargues temporades amb nosaltres, a Florida, i va sol·licitar la ciutadania dels Estats Units. A mi m’encantaven les tardes en què ell i jo ens assèiem al porxo de casa prenent te de sàlvia i contemplant la pluja. Ell feia pipades al cigarret, ens explicàvem acudits i jo li preguntava sobre els fets bàsics de la història i els governs nord-americans perquè anés preparat a la prova de la ciutadania.

No m’adonava que aquells moments junts no ens l’acostaven, sinó que eren una via perquè tornés a Gaza, on ja no el podria veure.

Un cop convertit en ciutadà dels Estats Units, el meu avi estava decidit a tornar a Gaza. La meva àvia, la seva dona de gairebé 50 anys, es negava a tornar-hi mentre la terra estigués ocupada. Ell no va voler continuar a l’exili. El 2004 es va traslladar a Gaza; ella es va quedar sola als Emirats Àrabs.

A Gaza, el meu avi va deixar de fumar i va passar una bona part del seu temps a l’aire lliure, conreant oliveres, vinyes i arbres fruiters a l’hort de la seva família i relaxant-se en un estudi amb vistes al Mediterrani. Va tornar a entrar en contacte amb membres de la família de qui havia estat separat durant anys i es va menjar les figues en què havia somiat a l’exili.

El 2007, en un intent per desestabilitzar el govern dirigit per Hamàs, Israel va imposar un bloqueig implacable que persisteix avui: ha convertit Gaza en una presó a l’aire lliure i, juntament amb Egipte, controla tots els aspectes de la vida dels seus residents. Obtenir medicaments per a la diabetis del meu avi es va convertir en una cosa gairebé impossible; els freqüents talls elèctrics l’obligaven a utilitzar fogons de querosè per cuinar.

A continuació van anar esclatant diverses guerres a Gaza, que segons el meu avi eren cada vegada més brutals i terrorífiques. Ens explicava que les bombes feien trontollar les parets mentre intentava dormir.

Durant el bombardeig de Gaza del 2008-09, conegut com a operació Plom Fos, els atacs israelians van destruir terres de cultiu i van posar en perill el subministrament d’aliments. Una part del nostre hort familiar va rebre l’impacte dels projectils de fòsfor blanc i el sòl calcinat ja no era conreable. Sis anys després, durant la devastadora guerra del 2014, l’estudi del meu avi a la platja de Gaza també va ser bombardejat.

Cap dels set fills del meu avi van poder-lo visitar a Gaza. Durant la major part de la seva vida adulta, tots han viscut en un país diferent, cosa que reflecteix la duríssima realitat de la diàspora palestina.

El meu avi va morir el 2019. En part em sento alleujada pel fet que no estigui viu i no pugui ser testimoni del que molts a Gaza descriuen avui com la pitjor ofensiva que hi ha hagut fins ara.

Havia invertit tots els seus estalvis en un apartament de la torre Burj Al-Jalaa, un dels edificis més alts de Gaza. Quan l’única cosa que has conegut són desnonaments, ocupació i exili, no hi ha plans de jubilació ni xecs governamentals. Havia sobreviscut amb el lloguer del seu apartament.

A diferència de la torre Al-Jalaa, que va ser evacuada abans de llançar les bombes, moltes altres cases de Gaza destruïdes pels atacs aeris israelians van esclafar els seus habitants.

Quan a Gaza han mort famílies senceres, el dolor per la pèrdua d’una propietat va acompanyat d’un sentiment que voreja la vergonya. Però això també és una funció crucial de l’ocupació, que fa que el desposseïment palestí no només impliqui la pèrdua d’un habitatge rere l’altre, sinó també el dret a lamentar-se’n.

Aquest apartament era la casa que va construir el meu avi després de tota una vida d’exili, l’únic objectiu pel qual havia treballat fins als últims anys de la seva vida. El sentiment d’enyorança que el va fer tornar a Gaza i cada moment d’alegria, tristesa i pèrdua de la seva vida integraven les parets d’aquest apartament. Ell sempre va esperar que algun dia els seus nets poguessin visitar aquella casa.

Però ara m’adono que no era tan senzill. Quan penso en totes les cases que va perdre, sé que el meu avi no podia esperar que una estructura física es convertís en el seu llegat perdurable. En lloc d’això, ens va deixar una cosa que no ens pot arrabassar ningú. La seva lluita per tornar al seu país va plasmar l’esperança, la resistència i l’audàcia que tots els palestins desterrats transmeten d’una generació a l’altra. Construïm, ells destrueixen i nosaltres tornem a construir.

Laila Al-Arian és periodista d'Al-Jazeera

Traducció: Marc Rubió Rodon

Copyright The New York Times