Totes les coses modernes

En un espai relativament curt de temps he estat testimoni de les següents proeses:

1. Un cotxe sense conductor sortint d'un pàrquing. La cosa tenia doble mèrit, perquè el pàrquing el guardava un humà, que era qui feia indicacions als cotxes amb un d'aquells senyals típics de quan fan obres al carrer, amb un Stop per un costat i una fletxa blava sobre fons blanc a l'altre, avisant-los de quan no venia ningú. Aquell humà, fins on jo sé, encara continua viu. Vull dir que no va ser atropellat en la meva presència.
2. Un robot-repartidor. Una mescla entre Wall-E i un bot figurant d'Star Wars. Estava inactiu, el que vol dir que esperava que li fos assignada una missió. El vaig veure desvalgut i inert sobre la voravia. Vaig sentir una cosa que els humans anomenam 'empatia'. Em va fer molta pena. L’hauria adoptat.
3. En un restaurant a primera línia, en un indret privilegiat de l’illa, suposadament elegant, vaig haver de fer la comanda en una d’aquelles pantalles típiques de cadena de menjar ràpid. Tot i tenir el cambrer (l’únic cambrer, de fet) a un pam de la màquina, vaig haver de cercar el que volia (cafè americà, suc de poma) mitjançant el menú, molt ben estructurat, però així i tot desconcertant: tenia la sensació d’estar fent un examen o passant una prova psicotècnica. La paraula que millor defineix la meva experiència és 'desconfort'.

Aquesta és també la paraula que em ve al cap cada cop que vaig a un hotel on no hi ha recepció. Tot va amb codis, targeta i escàners per al DNI, però per contrarestar la fredor del procés els correus que reps amb les instruccions per al 'check-in' estan esquitxats de frases motivacionals del tipus “Ser especial, no es raro, es ser tú mismo” (exemple real), la mena d’oració que et retornaria ChatGPT si li demanessis una nota de suïcidi per a la raça humana. De fet, jo li he demanat que m’escrigui aquest article. O no. No teniu manera de saber-ho, i aquí està el tema: que és bastant obvi que la humanitat camina alegrement cap al precipici a mesura que anam fent realitat, a base d’enginy i I+D, les nostres pròpies fantasies distòpiques.

Als Estats Units, certa cadena de menjar ràpid ja està fent proves amb establiments sense personal. Tot, des de l’atenció al públic a la cuina, està automatitzat, el que significa que ja no hauràs d’interactuar amb gent mal pagada demanant-se què han fet malament a la vida per acabar treballant allà, només amb pantalles led que et diran “¡Gracias!”. Això, clar, com els cotxes sense pilot, els robot-repartidors i els caixers de d’autocobrament a la sortida dels supermercats i grans comerços són les primeres trompetades de l’apocalipsi per a la mà d’obra no qualificada. Això ho tenim tots clar, ho veim venir, però en tot cas ens farem els sorpresos i els indignats quan conductors, cambrers i caixer quedin sense feina: com és que ningú ens ha avisat que ja sabíem el que que sempre hem sabut?

I, mentrestant, el futur pinta així: incòmode i profilàctic, com un preservatiu massa estret i curt, amb Skynet fregant-se les mans, perquè li estam fent la feina. Com Terminator, però en pla flac, sense explosions ni res. Els T-800 no hauran ni d’aixecar un dit, perquè és probable que ens matem entre nosaltres o ens morim de fam. Això si no ens feim abans l’harakiri davant alguna pantalla led. Algun robot hi haurà que fregui la sang. “¡Gracias!”.