Tothom vol ser l'últim

Sempre ens havien dit que els pressupostos eren la llei més important de l’any, però és evident que aquesta afirmació no devia ser tan certa. Un cop més, arrencarem l'últim full del calendari sense que els comptes de Catalunya ni els de l’Estat hagin entrat ni al Parlament ni al Congrés. En una aritmètica política sense majories estables, en què tot depèn d’un sol vot, la negociació s’ha tornat un exercici agònic on massa sovint compta més la forma que el fons.

Quan això passa, el protagonisme polític de la negociació se l’endú l’últim que diu que sí. A mesura que els diferents actors polítics del pacte van arribant a acords, la clau de la majoria passa a mans de l’últim que es compromet, que acaba tenint una mena de botó nuclear que li garanteix el protagonisme i el focus mediàtic i també li permet apujar el preu de l’acord final. Això, que ho saben tots, acaba convertint el debat polític en un joc de maniobres calculades per ser l'últim a cedir.

Ara ens trobem en la fase de festeig, on tothom alça el to i estableix les seves condicions. Els partits independentistes catalans, per exemple, adverteixen amb raó que no s’asseuran a la taula de la negociació fins que no es compleixin els compromisos anteriors. Pedro Sánchez és un mestre en l’art del pacte, però també en el vici de l’incompliment i aquesta contrastada reputació explica la desconfiança dels seus socis. La llista de deures pendents és llarga i en destaca el finançament singular per a Catalunya, la publicació de les balances fiscals, la condonació del deute del FLA, el traspàs integral de Rodalies, l’oficialitat del català a la Unió Europea o la gestió integral de competències d’immigració, entre moltes altres carpetes. A més, Junts per Catalunya també planteja una qüestió de confiança al president espanyol, tot i saber que aquest camí no té recorregut real i que, en cas de prosperar, conduiria a unes eleccions no desitjades. I d’altres formacions condicionen el seu suport a l’aprovació de mesures com la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores setmanals, que no compta amb prou suports per tirar endavant.

Davant d’aquest escenari fragmentat, el PSOE i Pedro Sánchez tenen tres opcions. La primera és pactar una cosa i la contrària amb els diversos socis, tal com ha fet fins ara, assumint el risc que probablement no complirà tot el promès. La segona opció és no pactar amb ningú i resignar-se a surfejar una legislatura buida de contingut. I la tercera és convocar eleccions si la demoscòpia li somriu, cosa que sembla que ara no és el cas.

Però tot això es desenvolupa sota un desig no confessat per part de la majoria de mantenir viva la legislatura i evitar un escenari pitjor: una alternança de govern entre PP i Vox que podria desballestar projectes clau com l’amnistia i fer fracassar l’inajornable retorn dels exiliats o la fi del patiment judicial que encara afecta dotzenes de persones. Per tant, malgrat la inèrcia i les mancances d’aquesta estratègia de supervivència, sembla que tots els actors prefereixen evitar eleccions, i d’això se n’aprofita el PSOE.

Mentrestant, l’oposició, lluny de proposar alternatives constructives, se centra a degradar la situació i generar descrèdit inflant el globus de la corrupció. Aquest context alimenta un sentiment creixent entre la ciutadania, que percep la política com un problema i no pas com una solució, i aquesta desafecció és un terreny fèrtil per als discursos populistes, sobretot d’extrema dreta, que es presenten com a antídots a la ineficiència de les institucions.

Ens trobem atrapats en una espiral en què les maniobres tàctiques eclipsen les decisions de fons. En lloc d’abordar els reptes estructurals que tenim com a país, la política s’ha convertit en un escenari per a la gesticulació. Massa vegades els interessos partidistes prevalen sobre el bé comú, i el temps passa sense que es resolguin les qüestions essencials. Al final, el que està en joc no són només uns pressupostos o unes negociacions puntuals. Està en joc la capacitat de la política per respondre a les necessitats de la societat i per demostrar que pot ser, de veritat, una eina al servei del progrés i la justícia social. Mentre aquest canvi no arribi, seguirem veient com tothom vol ser l’últim en lloc de ser el primer.