Totes les famílies adoctrinam, com ho fan totes les escoles, evidentment. L’educació és escollir a cada segon què i com transmets, fins i tot quan no ets conscient de fer-ho. I l’adoctrinament, segons el diccionari, és “instruir (algú) en alguna cosa” i “fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions”. La perversió partidista de voler assenyalar els altres com a únics adoctrinadors és això: pur partidisme provocat per una manca d’anàlisi i per la nul·la capacitat d’entendre que hi ha un ‘altres’, tan diferent i amb tants drets com el ‘nosaltres’. Tots, pares i mestres, instruïm i feim entrar en certes doctrines. Creure que la teva és la narració neutral de la història o assegurar que les teves són les muntanyes més importants a recordar, per exemple, és prendre partit. I sí, hi ha uns valors que convenim imprescindibles, resumits en la declaració universal dels drets humans, però cal reconèixer que no basten per articular tota la formació d’una persona. Adoctrinam perquè som exemple, cadascú a la seva manera, i amb l’exemple n’impedim d’altres, o almenys els feim més complicats. Si menjam, pensam, pregam o flastomam, prenem partit, és a dir escollim una part i, evidentment, la transmetem. No som neutrals, de cap manera, i no tenim la veritat absoluta. Aprendre de l’existència de la diversitat ens fa tolerants. Saber que sempre serem els diferents d’algú altre ens arega l’egolatria de fer del nostre petit àmbit el centre del món. Hem perdut molt de temps, diverses generacions sense aprendre a debatre, a argumentar per intentar convèncer, no només vèncer. I ara que l’escola ho intenta, els intolerants la criminalitzen definint-la com a adoctrinadora.