Per una gestió pública de la família
Què és una família? Segurament trobaríem tantes definicions com persones hi ha. Per a alguns és un vincle de consanguinitat, per a d’altres una unió certificada. Pot ser tenir fills i filles, o conviure amb altres dependents. O amb aquells amb qui simplement comparteixes un espai de convivència. Però, sigui el que sigui, el que està clar és que comptem amb un marc jurídic i de protecció social –i econòmica– estatal que ha obviat l’existència de les famílies i les seves necessitats. Les cures, la conciliació entre la vida personal i la professional, i la corresponsabilitat de les tasques domèstiques queden en mans d’aquells que conviuen. La política gestiona el que és públic, i les famílies es gestionen a la intimitat de les llars.
Gastem la meitat que els nostres veïns europeus en polítiques de família i infància, poc més de l'1% del PIB. I els ajuts són principalment beneficis fiscals, per la qual cosa la majoria de les famílies pobres no se’n beneficien. Els ingressos expliquen què poden fer, o no, les famílies. I la desigualtat afecta especialment les dones, grans protagonistes de la gestió de la llar i dels infants, en especial a les famílies monoparentals. Les nostres lideren les taxes de pobresa i exclusió social a tot Europa.
La setmana passada s’aprovava al consell de ministres la nova llei de famílies. Ja no parlem d’una de sola, sinó d’una definició àmplia i flexible de qui forma família. Diferents tipologies de llar, i diferents necessitats. Desapareix el concepte de nombrosa, que passa a dir-se família amb més necessitats de suport a la criança, on se sumen també les que tinguin dos fills i siguin monoparentals, o bé on hi hagi alguna discapacitat. I les parelles amb una convivència estable s’equiparen a tots els efectes al matrimoni. La llei busca adaptar la norma al canvi social viscut en les últimes dècades.
Es preveuen 700 milions anuals per complir amb un dels compromisos amb Europa: donar suport a la conciliació i reforçar la criança, especialment en els primers tres anys de vida. Es vol establir una protecció mínima en l'àmbit estatal, a partir de prestacions i serveis a les famílies, i deixant que les diferents administracions puguin després ampliar-les segons les seves competències –notables en aquest sector.
No és una llei ambiciosa, i planteja mesures petites pels problemes que pretén solucionar, com el de la pobresa infantil, o la falta de permisos per poder conciliar. No és tampoc una llei concreta, per exemple, al definir les tipologies de llars. L'amplitud en la definició que requereix el debat públic és contradictòria amb la necessitat de concreció que exigeix una legislació. Manca també una memòria econòmica detallada que prevegi els seus potencials costos i impactes redistributius. Però és un primer pas per començar a impulsar la conciliació i la corresponsabilitat, donant suport a les famílies des de l'àmbit públic i omplint un buit legal de protecció massa pesat per a la majoria de llars.
