“Tots hem estat joves”

La crítica no s’ha d’entendre com a criminalització; altrament, no podrem criticar mai res. Una de les múltiples causes que poden ajudar a explicar el fenomen del vandalisme disfressat de festa a Barcelona és el victimisme indulgent que domina bona part del discurs mediàticament correcte, i que presenta amb arguments de suposada autoritat un seguit de llocs comuns que -lògicament- els més espavilats no tarden ni un moment a assumir com a excusa. No és que jo sigui un gandul ni un consentit, és que pertanyo a una generació que viurà pitjor que els seus pares i el sistema m’ha exclòs.

És inacceptable que les autoritats s’excusin dient que hi ha botellons “perquè està tancat l’oci nocturn”. Per començar, que als bars de copes i les discoteques se’ls anomeni “sector de l’oci nocturn”, com si estiguéssim parlant de l’agricultura o del sector de les energies, només és comprensible quan ja ens hem acostumat a reduir el llenguatge a unes farinetes d’eufemismes que primer feien riure però que ara ja ho empastifen tot. El “sector de l’oci nocturn”, com sabem tots els que n’hem estat usuaris, té que no és cap sector, si més no entès com a sector productiu, i per avui ho deixarem aquí. Per això mateix, no és acceptable que Ajuntament de Barcelona i Generalitat es declarin impotents per mantenir l’ordre públic si les discoteques i els bars de copes estan tancats.

Tampoc és cert, com es repeteix a cada punt, que els joves hagin passat “dos anys tancats i necessiten socialitzar”. Els dos anys de pandèmia no es compliran fins al març de l’any que ve: falta mig any. Tampoc hem estat tancats durant els divuit mesos que fa que dura la pandèmia, ni de bon tros. A més, aquests joves no han passat la pandèmia en circumstàncies dramàtiques. Sí que ho han fet els pobres, que entre nosaltres són al voltant d’una quarta part de la població. Però no són els pobres, justament, els que surten a embrutar ni arrasar els carrers: ho fan uns individus sobreprotegits i sobrealimentats que, quan acabin de cremar i rompre coses, tornaran a la confortable escalforeta de ca la mama. Finalment: és fals que el botelló “s’hagi fet sempre”. El botelló va començar a practicar-se molt a finals dels noranta i primers dos mil. Res a dir-hi, fins que es va imposar com a moda la borratxera ràpida o superràpida, que sol acabar amb comes etílics i batalles campals: en poc temps, molts ajuntaments van passar de promoure les festes rave, flower power i similars, a treure-les. Tots hem estat joves, i tant, i a alguns ens ha agradat la festa més que a d’altres, i per això mateix hem de saber diferenciar què és festa i què és destrucció i autodestrucció, perquè poden estar a prop però no tenen res a veure.

Enunciem encara, si més no, dos temes fonamentals: l’alcoholisme i l’abús de l’alcohol són, aquí, un problema de salut pública de primer ordre (no ho amaguem dient que és “cultural”). I la salut mental és una qüestió massa seriosa per esgrimir-la com a justificant del comportament d’unes persones que representen un fracàs educatiu.