Tots som idiotes?

BarcelonaEls periodistes (i la gent en general) acusa els polítics de ser idiotes. Els qui es dediquen a la política pensen el mateix dels comunicadors (i a vegades tracten també com a idiotes els ciutadans en general). Aquest és el punt de partida de l’assaig que ha escrit el polític Raül Romeva, Idiota! (Pagès editors), i la seva resposta és que la gent que ens envolta no només no és idiota, sinó que és “digna de respecte, comprensió i valoració”. És conscient que “parlar sobre el respecte fa respecte”, però ha sentit la necessitat de fer-ho «per pur esperit de supervivència». Esclar: el Procés no ens ha fracturat com a societat, però ha generat mal rotllo. I com més exposat hi has estat, més ho deus haver notat. En especial els polítics; també els periodistes. L’autor fa autocrítica dels primers i ens demana autocrítica als segons.

I al comú de la gent, li pregunta: Com pot ser que a vegades sentim una gran animadversió per algú que no coneixem, que només hem vist i escoltat a través dels mitjans de comunicació? La imatge que en tenim no és de primera mà, està mediatitzada, simplificada, banalitzada. Però així i tot ens deixem anar pel pendent de l’odi. I el que val per a les persones, també val per als col·lectius, quan cauen al pou del nacionalisme o el fanatisme religiós excloents, que són l’avantsala de l’insult i l’agressió. I no cal anar al Pròxim Orient per veure-ho. Romeva, doncs, proposa que agafem el camí oposat, el del benefici del dubte, el del respecte, que s’exerceix precisament cap als que pensen o viuen diferent d’un mateix. Escoltar més i jutjar menys. No deshumanitzar el rival. "No estic d’acord amb les teves idees, però defensaré sempre el teu sagrat dret a defensar-les", deia Voltaire.

Els fantasmes de Romeva són el simplisme populista, el narcisisme creixent i l’interès particular per sobre de l’interès general. I la fórmula global per combatre’ls la troba en el respecte i, si es fa un pas més enllà, en l’empatia. Dues vies per sortir de la pròpia frontera, de la pròpia trinxera, de la pròpia bombolla comunicativa. Un mínim de respecte és una condició prèvia per a una societat complexa com la humana, per a una democràcia de qualitat, per a la justícia social. Altrament, la vida en comunitat es fa impossible. Som animals socials. Ens necessitem els uns als altres. Com ha escrit Harari, l’èxit de l’espècie humana ha estat la seva capacitat col·laborativa. De manera que l’idiota és el que pensa que se’n pot sortir sol. Així ho entenien a la democràcia primigènia, la de la Grècia antiga, on els idiotes eren els qui es desentenien de les necessitats col·lectives mentre que els republicans es dedicaven al bé comú.

Per això Romeva afirma que "no hi ha res de més idiota que l’antipolítica" i ens adverteix que, en alguna mesura, tots fem política amb les nostres decisions i les nostres accions o omissions. Fins i tot el rebentaire que no fa res i ho critica tot. I ara que torna la ultradreta, alerta que "el feixisme s’alimenta de l’antipolítica" i que "la millor medicina contra el feixisme és sempre la política". S’entén que la bona política, la del respecte per l’adversari, la de defugir els purismes sectaris, la d’assumir responsabilitats en lloc de buscar culpables o caure en el victimisme, la de conèixer els límits i no prometre la lluna, la de sumar més que estripar i dividir, la d’intentar arribar a acords sense renunciar als ideals, la d’entendre el poder com a servei.

Tot això no és fàcil. Ens hem acostumat que les coses siguin ràpides i indolores. Igual que sobreprotegim els fills, també sembla que vulguem sobreprotegir la ciutadania. El dret a la felicitat? I tant!, però demana esforç i compromís, no l’obsessió egocèntrica de "la segona revolució individualista", tal com diu Lipovetsky. Una obsessió que ens porta al nihilisme i la frustració, al pessimisme i l’odi social. La dreta extrema populista connecta bé amb aquest jo ferit, mentre que l’esquerra, des d’una certa superioritat moral, l’ha menyspreat. I aquí estem, en una cruïlla perillosa. Construir enemics o respectar la diferència? Aquesta és la disjuntiva.