Tots som professors de llengua
En els darrers mesos hem parlat molt de la situació de la llengua catalana a les aules. De cop i volta, la societat ha descobert que havia idealitzat la immersió i potser es pensava que el català era pràcticament l’única llengua que s’utilitzava. Els que fa anys que treballem dins les aules sabem que això no ha estat mai així. Ara bé, també cal recordar que cada centre és un món particular i diferent, fins i tot dins d’una mateixa ciutat.
Entre moltes altres reivindicacions, la polèmica que ha generat el mínim de 25% en castellà a molts ens ha perfilat un petit somriure, i que consti que justament soc professor de català. Una cosa són les lleis i les proclames polítiques i l’altra és la terra que trepitges. Ja us dic jo que això del 25% en molts centres faria incrementar considerablement l’ús del català, no pas del castellà. Recordeu que el nivell d’anglès també és més aviat fluix, però es veu que aquest tema ara no toca.
En tot cas, ja veurem com acaba, o com anirà adaptant-se. La tasca de la primària hauria de ser la de consolidar la base de les llengües a nivell oral i escrit, la lectura i la comprensió lectora. La secundària hauria d’aconseguir un perfecte domini de les llengües oficials a tots els nivells, en estructura, sintaxi, i també en el registre més formal. La realitat em diu que hi ha molts alumnes de batxillerat que amb prou feines tenen aquest nivell. Alguns, i no t’expliques com, han superat l’ESO (nivell C1 oficial) sense ser capaços d’oferir una conversa fluida en català o fer-se entendre per escrit sense un munt de faltes i incongruències, o passar-se sovint al castellà.
En moltes comarques de Catalunya, entre els alumnes només parlen en castellà, i el català, tot i que se’l troben en boca d’alguns professors durant anys (deu, si sumem primària i secundària), no n’hi ha prou perquè el dominin. Per això jo considero que és molt important que tots els professors siguem, en més o menys mesura, professors també de llengua. Sovint, en les sessions d’avaluació, he de justificar que un alumne ho té molt magre per aprovar mentre no domini el llenguatge amb el qual m’ha d’explicar allò que ha après o interpretat. En canvi, altres companys, en altres assignatures, no ho consideren gens important, i els permeten escriure barrejant llengües o amb un munt de faltes que no descompten. Acceptar això, per a mi, és fer-los un mal favor, perquè alguns s’expressaran malament tota la seva vida.
