Tots podem ser russos
Dos esdeveniments tràgics marquen el segon aniversari de la invasió russa a Ucraïna, també de manera simbòlica: la mort d'Aleksei Navalni i l'avenç de les tropes russes en zones del sòl ucraïnès que el Kremlin considera estratègiques. Un despotisme inqüestionable i il·limitat i una tradició política que cultiva l'expansionisme territorial com a valor positiu són els missatges que Putin envia des de Rússia. Per molt anacrònic que sembli, no ha de resultar-nos aliè ni llunyà.
La mort de Navalni no és únicament la desaparició de l'opositor més radical contra Putin, sinó també la derrota de la resistència, la bondat i l'esperança universals. A banda de tractar-se de l'assassinat ocult i perllongat d'un ésser humà, reflecteix el fracàs dels valors democràtics que hem trigat segles a adquirir. També deixa clar que les democràcies occidentals no fan –o no poden fer– gairebé res per la gent enclaustrada en tants llocs del món on encara el règim polític es regeix pel principi del “tot està permès”. “A veure si els russos ara reaccionen”, comenten amics i coneguts barcelonins els darrers dies. Però manifestar-se o posar flors a un monument als carrers de Moscou o Sant Petersburg és un acte de molt alt risc; no hauríem de jutjar-ho des de la nostra –malgrat tot– acomodada situació occidental.
Navalni i altres opositors al règim rus que segueixen amb vida han dirigit la seva lluita cap a tres objectius fonamentals: desafiar la tirania del poder absolutista actual, denunciar la corrupció i insuflar a la gent l'esperança que una societat russa lliure en el futur és possible.
Cap país no ha donat tants màrtirs que han intentat lluitar per la llibertat en temps difícils. De Puixkin a Mandelxtam, d'Akhmàtova a Politkóvskaia, per citar-ne alguns d'entre milions de figures de l'anomenada intel·liguèntsia russa. Anna Akhmàtova, per exemple, quan se li va oferir la possibilitat d'un monument, només va demanar posar una placa al lloc on feia cua davant la presó per poder saber alguna cosa del seu fill, Lev Gumiliov, que es va passar gairebé vint anys en diferents presons soviètiques. “A les víctimes de la repressió política”, es llegeix a la pedra de granit negre al costat de la riba del Neva per voluntat de la poeta, per commemorar el destí de tants altres que al llarg de la història han pagat amb la seva vida per no acceptar el terror polític, sigui dels tsars, dels soviets o de la teocràcia actual. El missatge que Navalni va deixar per si el mataven és inequívoc: "Tot el que es necessita perquè el mal triomfi és la inacció de la gent bona".
Pensem una vegada més, recordant la cara amable, però decidida i valenta, d'Aleksei Navalni: si hagués nascut en una de les societats democràtiques occidentals –per molt imperfectes que siguin–, hauria lluitat també per una major justícia social. Ho hauria fet des d'una institució política o una càtedra, tornant a casa a la nit per intercanviar impressions amb la família. Impartiria conferències i xerrades als fòrums internacionals, però també als centres cívics, perquè és el poble el que li importava, i reconeixia la força d'una societat civil ben conscienciada.
Però l'Aleksei va néixer lluny d'una realitat com aquesta i la Rússia del seu temps li ha fet pagar un preu molt elevat pel seu coratge. Amb la seva mort les espurnes d'esperança d'un futur democràtic per a Rússia no han desaparegut, però sí que s'han allunyat encara més.
