Tots Sants, estampes i retrats oficials

De les estampes de sants vam passar als cromos de futbolistes i després van venir els pòsters de cantants, actors i actrius. Més modernament, l’estampa ha tornat a les nostres butxaques, però no dins la cartera sinó al mòbil, esclar, en forma de compte d’Instagram del personatge en qüestió. La necessitat de posseir la imatge de l’ídol no s’ha perdut sinó que s’ha transformat.

M’hi han fet pensar Aitana Bonmatí i Leo Messi, que, sostenint una Pilota d’Or que sembla la bola del món entre les seves mans, han creat una nova imatge per al culte popular. Ens defineixen les nostres devocions, i veure una noia de Sant Pere de Ribes convertida en millor futbolista del món crea un desig d’adhesió cap a la seva figura i, en el cas de les joves, l’aspiració d’emular-la.

Messi, després d’incomptables miracles, ha pronunciat un sermó d’inici de retirada del temple futbolístic. Ha parlat de l’afecte pel club que l’ha fet gran i el desig de poder tornar algun dia a viure entre nosaltres i a dir-nos un altre adeu serenament, que deia el cantautor. Serà la canonització definitiva. Suposo que aviat el veurem en una altra estampa per guardar, amb les vuit Pilotes d’Or.

En aquesta competició d’imatges, el poder polític sempre hi perdrà. Les monarquies han de servir-se de la moda, de les restes de màgia que encara belluguen, de la doctrina de suposada continuïtat i permanència de l’estat que encarnen per la via del relleu generacional, dels àlbums de fotos familiars on comprovem que els nens es van fent grans. Elionor aspira a un retrat oficial que queda molt lluny de l’estampa, perquè més enllà del títol que ha jurat, encara no ha guanyat res.