Tots simis
Hi ha tot un seguit de pel·lícules i obres literàries de ciència-ficció que ens parlen de la supremacia. En totes se’ns descriu un futur devastat, en el qual altres espècies disputen a la humanitat el domini del planeta. A les pel·lícules de Terminator eren els robots, o la intel·ligència artificial, que s’emanciparia de la tutela humana i agafaria el poder després de provocar un enorme cataclisme. També és el món de Matrix, en què les màquines governen una humanitat reduïda a una existència vegetal, per bé que encara imagina que és lliure, dins una ment esclavitzada que la proveeix d’estímuls i de lleure. A La guerra dels mons, Wells va imaginar que qui venia a disputar-nos el domini –i amb això s’abeurava de les idees de Darwin– era una espècie tecnològicament superior vinguda d’un altre planeta. Fins a quin punt tindríem dret a protestar si algú fes amb nosaltres el que nosaltres hem fet amb totes les altres espècies? Fer-les fora dels seus hàbitats naturals, exterminar els que poguessin ser un perill, menjar-nos-les i esclavitzar-les al servei de les nostres ànsies de coneixement i de domini. Saul Bass va fer una única pel·lícula –esdevinguda de culte, amb els anys–, en la qual imaginava que l’espècie que triomfava sobre els homes eren les formigues. A la història de Wells, els extraterrestres acabaven sucumbint no perquè perdessin la batalla del domini, sinó perquè no s’adaptaven bé a l’oxigen terrestre i s’anquilosaven.
El planeta dels simis tenia la gràcia que els personatges humans arribaven a un planeta dominat pels simis, i que allà els feien esclaus. La revelació final era que aquell planeta era el nostre, però d’aquí a uns mil·lennis. Les pel·lícules modernes sobre la mateixa història de Pierre Boulle se centren en el moment en què els animals guanyen la supremacia. Un experiment fallit porta a un increment de la intel·ligència dels simis, i a una pandèmia global humana, mortal o idiotitzadora. Al final, les dues espècies tornen a una certa igualtat primigènia, i han de disputar-se les engrunes d’un planeta devastat. El simi ens remet a un passat pur, però, a una salvatgia primigènia i roussoniana: són els bons de les pel·lícules, mentre que la humanitat ja és una espècie corrupta i condemnada, tramposa i addicta al crim.
Les pel·lícules dels anys 60 no funcionaven així: els simis eren els intolerants, no els homes. Vázquez Montalbán va escriure un Pamflet des del planeta dels simis, l’any 1995. Semblava que ja hi vivíem, segons l’autor, perquè el món s’havia fet estúpid, tosc i inamovible amb les falses certeses del capitalisme global. Montalbán encara invocava els simis com a distopia, no amb l’ànim de renovació adàmica que està donant embranzida a la franquícia.
Sigui com vulgui, són pel·lícules també sobre la intolerància i la por. Tots sentim, ara mateix, que pertanyem a comunitats culturalment en perill, davant d’altres grups humans que, a més de disputar-nos l’entorn, ens menyspreen per parlar una altra llengua, per exemple, o semblen ignorar el dany que perpetuen amb les seves polítiques i menyspreu.
