La tracamanya
Dins el món de la disputa política, sempre es dona una dinàmica: es considera, des d’un bàndol més o menys radicalitzat o intransigent, que qui no té aquestes mateixes idees és una representació de mal absolut, un indesitjable a qui s’ha d'aïllar i fustigar.
Des de l’extrema esquerra, per exemple, qualsevol cosa que no sigui un anticapitalisme furiós i ecologista és equiparada al feixisme; des de la dreta, també, qualsevol idea que no sigui privatització i autoritat és vista com a comunista, o com un pas en el camí de servitud que ens ha de portar a la dictadura del politburó. En clau nacional, un espanyolista acèrrim mira un simple catalanista autonomista com si fos un separatista perillós i autoritari, i també un independentista català pot tendir a fer el mateix, considerar que un constitucionalista, que fins i tot li voldria donar més autogovern, és un franquista, per bé que respecti el català. I s’ha d’admetre que des de posicions unionistes espanyoles ha de ser difícil justificar la negativa a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya sense caure en posicions antidemocràtiques: com algú que defensa els mecanismes de decisió popular pot consentir que als catalans no se’ls permeti el simple joc de votar en pau la forma en què volen governar-se?
Els autoritarismes del segle XX han podrit qualsevol rigor a l’hora de pensar la rivalitat política; els nazis, per exemple, han plantat dins la consciència política (popular i acadèmica) un llegat d’infàmia que de seguida se cita com a perill imminent, encara que del que finalment es tracti sigui de regular els anuncis de brioxeria industrial o els òvuls congelats. Sembla que qualsevol mostra d’autoritat és nazi si es voldria que aquesta autoritat no intervingués. Ja és cèlebre la llei de Godwin, que ens recorda que tota discussió política llarga tendeix a citar Hitler en algun moment, cosa que té la conseqüència afegida d’evidenciar que s’ha perdut qualsevol lligam amb el tema real, que s’ha caigut en la distorsió, cosa que lesiona fatalment el debat democràtic. Al final, Hitler acaba sent el ‘pensador’ o referent més citat a les converses entre suposats demòcrates, i serveix d’espantall que liquida qualsevol componiment que es pugui fonamentar en la bona fe o el rigor. I també els liberals juguen sovint a aquest joc pervers: els sembla que qualsevol crítica al mercat lliure és un primer pas cap a l’autoritarisme, sigui de dretes o d’esquerres, ambdós són igualment infames als seus ulls. És ben trist que en democràcia no tinguem altres referents que els de l’autoritarisme, i que tot d’una es consideri que el rival polític és més aviat un enemic a abatre o neutralitzar que no un possible aliat en temes als quals es pugui arribar a una avinença. Hi ha més desacord sa i valors defensables en els altres, siguin quins siguin, que no propensió autoritària, per bé que parlin com a ogres de cara a un electorat a qui volen fer creure que arriben els bàrbars. En el fons, tot això només és un populisme baratet i molt vist, és a dir, una tracamanya.
Melcior Comes és escriptor
