La possessió
Es Rafal Franc és una possessió del terme municipal de Montuïri situada a l'esquerra de la carretera de Montuïri a Porreres, davant Son Miró. Comença a estar documentada almenys a partir del 28 de març de 1358, quan apareix en un dels llibres de cort o de cúria de l’Arxiu Municipal de Montuïri: “so és, en les pastures de la suapart del 'Rafal Franch'” (vol. 4, quadern B, fol. 43). A principis del segle XVI, l’any 1538, es documenta una de les persones que estan en relació amb aquesta possessió: Joan Seguí del 'Rafal Franch' (Llibre de Provisions, 3, 2, fol. 7v). En el primer llibre d’estims, de l’any 1578, surt també com una de les grans possessions de Montuïri: “Senyor Antoni Joan Morlà: stimaren una possessió dita lo Rafall Franch per dos milia y set centes lliures”. Aquest mateix propietari tenia també la possessió de Son Miró, valorada en 10.000 lliures. Una i altra quantitat eren certament importants. Un segle després, en el llibre d'estims de 1685, les finques de Son Miró, es Rafal Franc i els horts estan valorades en 19.700 lliures. És, per tant, la finca més valorada del terme de Montuïri. La finca de Son Miró fou establida durant els segles XIX i XX i les cases de la possessió foren esbucades ja fa anys.
Els fets
Fa alguns dies les cases medievals des Rafal Franc foren arrasades totalment. I el que és pitjor, ara ens diuen que tenien els permisos pertinents per esbucar les cases, ja que no apareixien en el Catàleg del patrimoni municipal de Montuïri, un catàleg, d’altra banda, que per la informació que tenim no arribà a ser aprovat en la seva versió definitiva.
Algunes consideracions
a) Ens demanam quina classe de Catàleg és aquest, que deixa de banda les cases d’una possessió de les poques que queden –que quedaven– d’època medieval.
b) El fet que no consti en el Catàleg és imputable a la imperícia i/o al descuit dels autors del catàleg, però el fet objectiu i cert és que aquesta possessió té, tenia, una antiguitat de segles i estava carregada d'història i, per tant, mereixia ser protegida en lloc de ser arrasada. Els tècnics en les mans dels quals ha estat la responsabilitat de donar el permís tenien segurament a la vista, com a mínim, la imatge de les cases. Pensam que no fa falta ser un gran entès en arquitectura per a sospitar, almenys, que era un edifici històric i, en cas de dubte, creim que no hauria estat malament demanar més dades sobre l'edifici, dades que haurien pogut sol·licitar a diverses persones que des de fa molts d'anys ens dedicam a investigar temes relacionats amb el patrimoni de Montuïri.
I ara, què?
És evident que els responsables d’aquesta tragèdia cultural són diversos, que cadascú en tregui la lliçó que trobi. Queda clar, però, que això no hauria de tornar a passar. Traguem-ne una lliçó amb vista al futur. És absolutament necessari revisar el Catàleg del patrimoni municipal de Montuïri en els errors que hi ha, en les llacunes que conté per a poder ser aprovat en el Consell Insular de Mallorca. D’altra banda, els tècnics responsables haurien de tenir en compte la informació sobre el patrimoni que avui dia ja tenim o podem obtenir a través de la recerca. Amb vista al futur immediat, se'ns ocorre també que seria convenient fer unes jornades culturals sobre arquitectura popular i crear una comissió assessora local sobre temes relacionats amb el patrimoni. També pensam que seria interessant que les pròximes Jornades d'Estudis Locals siguin sobre el tema del patrimoni en general, no solament amb una finalitat purament culturalista, sinó també amb esperit didàctic i reivindicatiu, de manera que contribueixin a millorar el nostre coneixement sobre el patrimoni, principalment entre les joves generacions, i animin la gent a estimar i a protegir el nostre patrimoni cultural en qualsevol de les seves facetes.