La traïció de la confiança
El mal que causen els abusos sexuals admesos ahir pels Jesuïtes de Catalunya no s’atura en la destrossa de nombroses vides concretes, sinó que destrueix, com una cèl·lula maligna que s’escampa i es multiplica pel cos, el principi bàsic de funcionament de les relacions entre persones i del conjunt la societat, que és la confiança.
Cap dels dos mals és fàcil de reparar. El dany a les víctimes deixa ferides obertes que, en el millor dels casos, el temps i la teràpia poden convertir en cicatrius. I la traïció a la confiança general instal·la tothom en la malfiança, en la vigilància, en el “no hi ha un pam de net” i en el “tots són iguals”. La traïció a la confiança dels pares i dels alumnes a les escoles religiosos no té nom i és múltiple: la dels perpetradors, la dels encobridors i la de tots dos grups als principis més elementals d’allò que predicaven, que, a més a més, eren i són transcendents.
Si obrim el focus, la llista de decepcions que acumulem com a societat ve de tot arreu, tant d’institucions privades com públiques, i molt especialment de partits polítics i dels seus líders, que, com les institucions religioses, demanen la confiança en nom d’un ideal superior de bé col·lectiu.
El resultat de tants desenganys ens convidaria a instal·lar-nos en el no creure en res ni ningú. Però els desenganys són inherents a la condició humana. Per això el Codi Penal fa temps que està redactat i, de fet, és un inventari i recordatori de totes les causes possibles de traïció a la confiança. No podem ser ingenus, però és molt pitjor ser cínics, perquè és injust per a molta gent decent i perquè així no podem viure.
