Lenin (el bolxevic, no el cantant brasiler) i Jim Henson (el de Sesame Street ), cadascú en el seu estil, ens han fet aprendre que hi ha conceptes que no depenen d’essències sinó de condicions, de circumstàncies. ‘Prop i lluny’, ‘dalt i baix’, ‘davant i darrere’, ‘dreta i esquerra’: tots ells depenen del mapa del territori, de la situació que hi ocupa a cada moment aquell qui parla; tot depèn de ‘l’anàlisi concreta de la situació concreta’, que deia l’altre.
Per exemple, ‘dreta i esquerra’. Si davant d’un mirall jo moc la mà esquerra, a l’altra banda del mirall jo mateix estic movent aquesta mateixa mà, però és la dreta. Per saber si la mà que efectivament moc és la dreta o l’esquerra, he de decidir qui dels dos ’jo’ té prioritat -especialment en aquests temps en què tanta de gent actua per la imatge que vol donar de si mateix, per com resulta a la foto.
Ni la dreta ni l’esquerra estan decidides prèviament, ni són per sempre: aquí no hi ha, com sí als panteons, propietat eterna.
Llorenç Capellà en dóna una punyent imatge, de la volatilitat o impermanència de l’esquerra, en la seva darrera novel·la, El carro de Selene (Meteora 2014; la presenta aquest dijous a Embat Llibres), quan escriu: “Per als resistents, l’alliberament de París ha estat la fi del trajecte. Han d’acceptar que fan part de l’immens tresor museístic de la ciutat”. D’un dia per l’altre, desconcertats, els maquisards es troben sent el passat.
Tornem a l’ubèrrim dossier ‘On és l’esquerra?’ (ARA Balears, 11.10.14), que diu tenir com a objectiu esbrinar on és l’esquerra, mitjançant una “anàlisi dels principals pactes, reptes i estratègies dels partits illencs que aspiren a reduir l’hegemonia del PP el 2015”. Encara no hem començat, i ja aquesta declaració d’intencions ens està menant, i de manera dramàtica, per un camí que mai no arribarà fins a l’agre on creix i es troba l’esquerra.
Ni l’objectiu de l’esquerra és “reduir l’hegemonia del PP”; ni l’esquerra actua per “pactes, reptes i estratègies”; ni l’esquerra és “illenca”, quan l’origen del mal al qual s’ha d’enfrontar no és illenc, ni tan sols estatal, sinó internacional; ni, tal vegada, tampoc els “partits” són l’eina principal de l’esquerra, ara.
El doctor Freud, i molts d’altres il·lustres vienesos, sabien que no som nosaltres qui diem les paraules, sinó que són les paraules qui ens diuen, elles, a nosaltres; qui ens descriuen i ens fan dir més enllà de quant nosaltres estàvem disposats a dir. Les paraules ens retraten, i no ho voldríem.
Les paraules que caracteritzen les intencions del dossier revelen un pensament, una intenció i un programa polític continuistes. Es tracta de, dins el marc del sistema actual, disminuir el pes del PP, fer que no arribi a la majoria absoluta. Aquest només pot ser l’objectiu d’un partit instal·lat en el sistema, un partit que representi sectors socials ja jeràrquics dins la societat illenca: PSIB i PSM amb seguici, per donar noms. Partits que entenen l’acció política com “pactes, reptes i estratègies” entre cúpules dirigents (amb qui, si no, es pactaria?: no es pacta amb la gent, pacten les cúpules). Partits pels qui la presència d’un PP que faci por és necessària, partits complementaris del PP, que fan sistema amb el PP, perquè, si el PP és la dreta, ¿qui serem nosaltres, que ens hi enfrontam? Resposta: l’esquerra. Aquest és un raonament correcte, si el que defensam és la continuïtat d’aquest règim. Però hi ha una altra anàlisi de la situació, no a partir dels interessos dels sectors socials ben instal·lats, sinó dels interessos de la gent que no pot suportar un dia més aquesta situació.
Aquí, ara, no patim en Bauzá ni en Rajoy. Vivim la crisi de la Segona restauració borbònica, la crisi del règim bipartidista de què es va dotar l’oligarquia per fer front a la mort del Caudillo. Aquesta crisi -econòmica, social, política, cultural, ètica-, de causes internes i externes, es resol, com totes les crisis, per la sortida cap a una situació radicalment nova: o bé serà -és ja- la imposició d’unes condicions de treball i de vida sotmeses a la brutalitat i arbitrarietat del capital financer, o bé serà la presa de la direcció política -és a dir la direcció econòmica, cultural, social- per part dels sectors populars. Només és dins aquesta crisi que podem determinar on és l’esquerra, perquè no hi ha esquerra fora de l’enfrontament produït per aquesta crisi.
L’esquerra no són els partits. L’esquerra són els sectors populars en l’instant en què es posen drets, en l’esforç per ser hegemònics, per impedir seguir el desastre, per arribar a dirigir la societat. Cap revolució, cap canvi l’han fet mai els partits, sinó la gent, amb els partits dins seu. L’esquerra, la gent, no té com a objectiu disminuir hegemonies, ni baratar als despatxos els funcionaris d’uns partits per funcionaris d’uns altres. L’esquerra només es retroba dins l’enfrontament, a la confluència de tothom, dins l’acció massiva dels sectors populars, quan volen acabar amb aquest règim, canviar de tauler i jugar a un altre joc.