La trampa de Tucídides, l’ordre mundial i la guerra
Graham Allison, en el seu llibre Destined For War: can America and China escape Thucydides Trap?, exposa que, a les Guerres del Peloponès, la ciutat-estat d’Esparta, aleshores la principal potència militar grega, davant l’ascens de la ciutat-estat d’Atenes, qüestionada pel creixement d’aquesta, va optar per preparar i fer la guerra per tal de defensar la seva posició dominant. Al llarg de la Història, s’han donat 16 'Trampes de Tucídides', de les quals només 4 s’han resolt per la via pacífica. A les altres 12 la potència dominant va optar per la guerra 'preventiva' i així mantenir la posició hegemònica, o bé la potencia emergent va fer la guerra reclamant les posicions que la potència dominant li negava.
Des de la segona meitat del segle passat, entre els dos blocs enfrontats amb capacitat nuclear, l’'Occidental' i el de 'l’Est', l’estratègia de la 'destrucció mútua assegurada' va bloquejar la guerra directa entre ells, amb moments crítics com la crisi dels míssils de Cuba, que es va resoldre amb la 'no' instal·lació dels míssils nuclears soviètics a Cuba a canvi de retirar els míssils nuclears nord-americans instal·lats a Turquia. L’enfrontament militar 'no' fou directe; si més no, tenia lloc a tercers països mitjançant agents interposats com a Vietnam i a altres llocs. La resolució definitiva de l’enfrontament es va resoldre amb la desfeta del bloc de l’Est, precipitat pels seus problemes sistèmics interns, cosa que deixà els EUA com l’única superpotència mundial, la qual, immediatament, va dissenyar i va proclamar de manera unilateral el 'nou ordre mundial', The National Security Estrategy of the United States of America (1991).
A la modernitat occidental, Danilo Zolo, en el seu llibre Cosmópolis. Perspectivas y riesgos de un gobierno mundial, amb bons arguments, exposa que un “nou ordre mundial” es forma sota la direcció de la coalició dels guanyadors d’una gran guerra que imposen els seus propis interessos als perdedors; després de la segona Guerra Mundial, i després de la “Guerra Freda”, amb un guanyador únic, els EUA, per la desfeta de la Unió Soviètica. A l’àmbit geoeconòmic s’imposà el capitalisme global neoliberal finançaritzat i a l’àmbit geoestratègic, el lideratge 'unilateral' dels EUA.
En aquesta 'globalització neoliberal finançaritzada' l’any 2001 es va acceptar l’entrada de la Xina a l’OMC amb la creença que això permetria encarrilar millor el dèficit exterior dels EUA, que ja rondava els 390.000 milions de dòlars, però la sorpresa ha estat que aquest s’ha multiplicat gairebé per tres i actualment es troba a l’entorn d’un bilió de dòlars, amb un protagonisme primordial de la Xina. L’exsecretari del Tresor Larry Summers ja a l’any 2018 es preguntava: “Poden els EUA imaginar un sistema econòmic global viable el 2050 representant només la meitat de la grandària de la que serà la més gran del món?”, la Xina. L’altra gran sorpresa que ha fet saltar pels aires aquest 'nou ordre mundial' és l’amenaça tecnològica. L’Informe ASPI’s Critical Technology Tracker. The global race for future power destaca que ja a principis d’aquesta dècada la capacitat tecnològica de la Xina en relació amb els EUA en producció bruta superava en un 40% la dels EUA, i de les 44 tecnologies avançades per a la fabricació sobre matèries primeres clau, la Xina avantatja ja els EUA en 35, de les quals, en tecnologia quàntica, els EUA només retenen l’hegemonia en informació quàntica i en sensors quàntics.
Avui, fent un paral·lelisme amb l’actual conjuntura mundial, potser un altre cop es planteja 'la trampa de Tucídides'. En aquest cas, els EUA i els països occidentals ocuparien el lloc d’Esparta i, respectivament, Rússia i la Xina, el d’Atenes. Els EUA interpreten que la seva dominació és qüestionada, per la qual cosa han agrupat i disciplinat els seus aliats occidentals de l’OTAN, particularment els de la Unió Europea, i han iniciat una 'guerra híbrida' preventiva en diverses zones geoestratègiques a Europa i a Àsia-Pacífic. Ara ja tenim la terrible guerra militar a Ucraïna, víctima d’una invasió per part de Rússia contraria al dret internacional, la qual també es pot interpretar com una guerra interposada gens aliena a la l’extensió de l’OTAN envers les fronteres occidentals de Rússia.
En un món com l’actual si s’emprèn una gran guerra no hi haurà guanyadors ni perdedors, tots serem perdedors. La negociació d’una globalització i d’un ordre multilateral és l’horitzó en el qual les parts enfrontades han de negociar un compromís que faciliti el reconeixement entre ambdues i que posi les bases d’una estructura de la globalització i de la seguretat compartida. En aquest intent, organitzacions internacionals tan importants com NU, l’ASEAN, la UE, la UA, els BRICS, OCSH, la CELAC i d’altres han de poder participar en el procés i tenen l’obligació d’intervenir en favor de la pau i la negociació.