Guionista i escriptoraMolts l’havien advertit que s’ho hauria de pensar detingudament; d’altres, en canvi, defensaven l’espontaneïtat, el fes-ho-i-ja-veurem, l’anar per feina. La part relacionada amb la concepció de la criatura li feia il·lusió, és clar: saber que allò no existiria sense ella li produïa una barreja de vertigen i adrenalina. Era conscient que la responsabilitat podia arribar a fer-se feixuga, un llast que segurament alteraria el seu dia a dia de manera imprevisible.
Se sentia preparada?, es demanava. De debò s’hi havia decidit? Ella sabia massa bé que, de vegades, l’entorn tendia a manipular –sovint de manera inconscient– els records i les experiències propis: el mecanisme del guarniment retrospectiu que alimentava el tòpic ‘qualsevol època passada fou millor’ s’aplicava també a l’hora de minimitzar l’impacte dels canvis de paradigma més rellevants que hom podia viure. Igualment, tenia testimonis pessimistes que l’alertaven que, si emprenia aquella aventura, la seva vida social es veuria compromesa, que potser dormiria menys, que tal vegada dubtaria molts cops i no sabria quin camí seguir, que en ocasions percebria incomprensió per part dels qui no havien passat per un tràngol semblant.
Les observacions no acabaven aquí, però. Els més alarmistes fins i tot exhibien a les xarxes socials l’enfilall d’inconvenients que havien experimentat en primera persona: gestionar les expectatives pròpies i alienes; assumir que alguna cosa podria no sortir com esperaven; entendre que havien creat quelcom que, d’ara endavant, seria independent d’ells i que, al mateix temps, els definiria de cara al món; acceptar que ningú no els havia obligat a fer la seva aportació –de fet, alguns proclamaven que la cosa ja estava prou saturada, que no calia continuar incrementant les xifres– i que, si tot i així s’hi havien animat, mai no obtindrien la llicència de queixa que s’atorga a qui pateix una malaltia que no ha triat o a la víctima d’una tragèdia inevitable.
D’altres, per contra –amb una vehemència idèntica–, elogiaven fins a l’extenuació la voluntat de crear alguna cosa que anés més enllà del propi individu. Aquest sentit de transcendència, de fet, esdevenia un poderós argument a favor de la decisió, però n’hi havia d’altres: era una bona manera d’ocupar el temps; permetia viure i veure el món a través dels ulls d’altres persones, ampliava l’abast del propi llinatge; incrementava la sensació de dinamisme; demostrava a la resta de món que els reptes no els feien por, que eren capaços de tot, que havien acumulat coneixement, maduresa i habilitats; que el compromís no els espantava, i que la irreversibilitat tenia, per a ells, quelcom d’excitant. Al capdamunt d’aquest llistat d’arguments favorables, però, sempre n’hi havia un que, tanmateix, destacava més que cap altre: tothom ho feia. I si tothom ho feia, no podia ser tan difícil.
Ella tenia coneguts, amics i familiars que mai no hauria considerat preparats per a aquella gesta: allò no era com plantar un arbre; no podia ser un caprici, ni un impuls irracional. O sí? Si tothom ho feia, per què no ho hauria de fer ella? Si la cosa no acabava de rutllar o bé se sentia sobrepassada, sempre podria trobar conhort en els blogs, fòrums i fils de Twitter que proliferaven i que abordaven tot l’engranatge previ i posterior al part. Què més necessitava si, de fet, la negació a posar-s’hi aixecava més celles i generava més preguntes que la decisió de llançar-se a la piscina?
Alguns ho feien en parella, a quatre mans, però ella també s’havia informat de com començar el procés tota sola, sense l’ajuda de ningú. Tanmateix, avui dia, internet ofereix totes les respostes. I, a més a més, es tractava de tenir-ne un, de sentir que ho havia fet, que havia pogut; de cara al segon, o al tercer, o als que vinguessin, ja conclouria si l’experiència havia valgut la pena. Hi havia un tema que la preocupava, és clar, i era que feia poc que acabava de conèixer una persona: res oficial, encara, però estava convençuda que la relació tenia potencial. En casos així, què convenia fer? Havia de comunicar la seva intenció? O podia posar la llavor d’aquella criatura sense comentar-ho a l’altre, d’amagat, pel seu compte, en pla sorpresa, fins i tot?
Prou, es va dir. Ja en tenia prou, de pensar-hi tant. Si tot el món ho feia, ella també podia. Alguns deien que aquella actitud banalitzava les coses; que tornava frívol quelcom transcendental; que era irresponsable, un automatisme fet de cara a la galeria, un acte d’egocentrisme: bajanades, excuses de covards, sentenciava ella els dies en què se sentia més convençuda. I com que es trobava en un d’aquells dies, va decidir no ajornar-ho més: amb el cap alt i les cames ben obertes, va asseure’s en una posició més o menys còmoda i, amb una mica de música de fons, va començar a escriure un llibre.