Transcendir per construir

Tancam el 2024 amb moltes preguntes i qüestionaments, també dins el món de l’ecologisme. Aquest 2024 hem compartit espais amb organitzacions d’arreu amb què repensam estratègies de lluita en defensa del territori, amb les quals encaram el pols de la mobilització social davant els abusos de la turistificació en els diferents territoris que habitam –des de les Canàries als Pirineus–, amb les quals compartim reflexions entorn de les transicions ecosocials que necessitam continuar bastint, amb una mirada àmplia i global des dels nostres territoris concrets.

L’ecologisme enfronta reptes també en les seves formes de fer i activar, d’incidir i transformar, de denunciar i construir. Sabem cert que els desafiaments als quals cal donar resposta necessiten una mirada àmplia i integradora, en què les propostes per revertir la crisi ecològica han d’anar de bracet de la justícia social per esdevenir respostes realment transformadores d’una realitat que col·lapsa al nostre voltant: catàstrofes climàtiques localitzades; augment de les ideologies d'extrema dreta; conflictes geopolítics derivats de l’acaparament d’uns recursos que s’esgoten (energia, terra fèrtil, aigua…); les noves empentes del capitalisme financeritzat que continua volent avançar en les seves lògiques ecocides sobre la normalització i extensió cada cop més gran de zones de sacrifici i, fins i tot, vides sacrificades per tal de poder continuar mantenint la roda de l’acumulació, etc.

A les nostres illes aquesta realitat apocalíptica es materialitza a continuar venent un paradís fictici, cada cop més enfocat als segments de mercat de luxe, a costa de l’expulsió de les persones residents i la precarització de les condicions materials de vida d’unes capes cada cop més àmplies de la població. Una població que es veu sotmesa a un empobriment progressiu, amb treballs cada cop més precaritzats, migracions forçades i la impossibilitat de tenir garantit ni tan sols el dret a l’habitatge. També es materialitza en un sòl rústic regalat com a ofrena a l'especulació immobiliària i turística en un exercici sense precedents de dilapidació de dos recursos fonamentals que esdevenen imprescindibles en l’exercici de les sobiranies que cal recuperar per enfrontar el futur incert i marcat per l’escassetat d’abastiment material i energètic global: el sòl fèrtil i l’aigua. Una materialització que pren forma impulsada per les polítiques públiques i les prioritats dels pressupostos i inversions que deixen ben en evidència que no són les prioritats de qui hauria de pretendre el benestar de la majoria i la seguretat de garantia dels drets bàsics fonamentals pel desenvolupament de vides dignes per a tothom en un context de crisi global. Sinó que el que pretén és el benestar només d’aquells que el que volen és veure garantida la continuïtat de l’enriquiment i acumulació de qui es creu per sobre de qualsevol eventualitat que pugui esdevenir, fins i tot de la gravetat de la crisi climàtica, cosa que permet fer negoci a costa de la seguretat de la vida de les persones pensant que ells podran pagar-se ‘refugi’.

Davant tot plegat, l’ecologisme ha d’enfocar necessàriament la justícia social per sumar forces des de baix, des del carrer, tant en la mobilització com en la formulació de les seves propostes, de les seves respostes, de la seva incidència política i social. I sabem també que cal repensar-nos, fent un exercici de crítica i autocrítica, per situar bé des d’on i com exercim la nostra part de responsabilitat en l’exigència i la construcció del canvi necessari. En la rebel·lió davant una economia que ens aboca a la desaparició, en la recuperació de l’esperança dels joves que no renuncien a reapropiar-se d’un futur que els ha estat robat, en la construcció de les mirades que necessiten ser alimentades des dels marges, de les exclusions, de les perifèries, dels suds de tots els suds, en un exercici permanent de revisió i qüestionament dels propis privilegis per no caure en els errors, els greuges i les opressions i silencis sobre els quals s’han construït i imposat les governances fins ara conegudes. Revisar críticament el passat no és pas renegar-ne, és transcendir-lo. És entendre l’evolució en el temps; és aprendre, és revisar; és situar en el context actual; és incorporar els aprenentatges per anar més enllà; és resignificar la utopia; és entendre la complexitat del moment i la racionalitat sobre la qual s’ha construït. Una racionalitat que la filòsofa Val Plumwood ja va posar en dubte en la seva anàlisi i crítica de la raó i el domini des del feminisme ecològic crític. Un exercici apassionant que ens situa en un moment crucial, m’atreviria a dir, de la humanitat.

Quan tot el conegut fins ara sembla que col·lapsa, tot el que ha d’esdevenir està per fer i encetam, aviat, tot un any nou per envestir-ho. Un any per continuar generant espais de trobada en els quals continuar-ho pensant i construint col·lectivament, amb diàleg amb d’altres –que no són pocs– col·lectius i persones d’arreu i diversos que hi posen l’energia i la vida, sense por, descartant la resignació i reapropiant-nos de l’esperança.