Transferències en immigració: aclarim conceptes

El PSOE i Junts interpreten de forma distinta l’acord polític sobre la delegació de competències a la Generalitat en matèria d’immigració. Deixant de banda consideracions d’ordre polític o fins i tot d’oportunitat que no venen al cas, cal que ens fixem abans de res en la literalitat de l’acord, al qual, pel que sembla, es va arribar al límit de la votació de dos decrets llei decisius per al govern espanyol. Diu textualment: “S’acorda una llei orgànica de delegació de competències i recursos perquè Catalunya pugui fer una gestió integral de la immigració conforme a l’article 150.2 de la Constitució”. Com és sabut, aquest article conté un mecanisme que permet a les comunitats autònomes, a través d’una llei aprovada per les Corts amb majoria absoluta, assumir al marge del que preveu el seu Estatut d’Autonomia funcions corresponents a competències estatals. Es tracta d’un instrument infreqüent, que es va fer servir el 1982, després dels primers pactes autonòmics post 23-F entre UCD i PSOE per ampliar el sostre competencial de les Canàries i el País Valencià (Lotraca i Lotrava), i el 1997 perquè els Mossos d’Esquadra assumissin el control del trànsit, com ja feia l’Ertzaintza des que li va ser traspassada la competència el 1983, en aquest cas perquè ho emparava l’Estatut de Gernika del 1979. Posteriorment, la competència dels Mossos fou incorporada a l’Estatut del 2006, i va decaure el 150.2 acordat al pacte del Majestic.

Certament, com es pot comprovar, el redactat de PSOE-Junts, com és habitual en els acords polítics que s’assoleixen in extremis, planteja alguns dubtes. Per una banda, cal entendre que es tracta d’una llei de “delegació” de funcions executives o de gestió a favor de la Generalitat, que no implica cedir la titularitat de competències estatals. Això és rellevant perquè l’article 150.2 –i el seu correlat estatutari, l’article 61.d– disposa que l’Estat podrà “transferir o delegar en les comunitats autònomes, mitjançant llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal”, donant a entendre que són possibles les dues coses. La diferència és important: transferir implica cedir la titularitat, mentre que delegar només faculta l’exercici de funcions de les quals és titular un altre. No obstant, l’article 150.2, la redacció del qual és manifestament millorable, s’ha d’entendre referit a la possibilitat de delegar facultats de mera gestió, ja que l’Estat té la competència exclusiva en “immigració” (art. 149.1.2) i el mateix article 150.2 reforça aquesta tesi establint que la llei ha de disposar en cada cas el traspàs dels recursos financers necessaris i les formes de control que es reserva l’Estat. La Generalitat ja disposa d’altres competències d’execució de la legislació estatal prou conegudes, com la Inspecció de Treball o les presons. El més rellevant, tanmateix, és que l’exercici d’aquest tipus de funcions, d’acord amb la sentència del TC sobre l’Estatut, només permet a la Generalitat assumir estrictament la gestió, i la possibilitat de fer normes executives es veu reduïda a la que sigui necessària per regular aspectes organitzatius com la creació d’òrgans, registres, etc.

De fet, quan el Parlament va demanar el 2014, a través del mateix 150.2, la capacitat de convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya (Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera en van fer la defensa), ja ho va fer demanant la delegació de les funcions executives de l’Estat, que té la competència exclusiva per convocar referèndums consultius d’acord amb l’article 149.1.32 CE. En aquest cas, per cert, va ser molt debatuda una altra part del redactat de l’article 150.2 CE, la que diu que només són transferibles les competències la "naturalesa” de les quals ho permeti, element aquest que actua com a límit material a la cessió de poders de l’Estat. En aquell cas es va argüir que el principi d’unitat i de sobirania no feien possible la cessió, i ara, com ja ha avançat Pedro Sánchez, pot aflorar el criteri d’unitat de gestió en matèria d’immigració i l’harmonització europea.

En efecte, la naturalesa de la competència exclusiva de l’Estat fa que algunes matèries siguin de difícil delegació, però no impossible: per exemple, l’expulsió administrativa (que no la judicial, competència dels jutges) dels immigrants en situació irregular, perquè això requereix un canvi en la llei d’estrangeria de 2000, que preveu el paper exclusiu dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, a banda de la llei d’enjudiciament criminal, la llei de cossos i forces de seguretat de 1986 i les lleis dels cossos de Policia Nacional i Mossos d’Esquadra. Més dificultat presenta el control dels fluxos migratoris, ja que aquest està vinculat als tractats internacionals o a normes comunitàries que preveuen l’expedició i denegació del visat i prohibicions d’entrada i de sortida del territori. En aquest cas es podria preveure un règim de col·laboració entre els cossos de seguretat estatals i els Mossos.

Per altra banda, cal tenir present que l’Estatut ja preveu a l’article 138 competències en matèria d’autoritzacions de treball o de primera acollida o integració social. Catalunya ja disposa des de 2010 d’una llei d'acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya, que va passar fins i tot el filtre del TC pel que fa a les mesures d’acompanyament lingüístic. Sense oblidar altres competències sectorials de contingut prestacional de la Generalitat i els ajuntaments. La Generalitat acredita el grau d’integració per accedir a l’arrelament social o l’adequació d’un habitatge per sol·licitar el reagrupament familiar, vetlla pel dret a l’assistència jurídica gratuïta, garanteix el dret a l’educació, tramita i resol les autoritzacions inicials de treball, participa en l’elaboració del contingent i en les activitats de selecció de la mà d’obra i dona accés al Servei Públic d’Ocupació de Catalunya, ofereix programes de formació i orientació laboral, presta assistència sanitària gratuïta als empadronats i a tots els estrangers en els casos d'urgència, atorga ajudes en situacions d’emergència social, i en l’àmbit dels serveis socials defineix la política general a Catalunya i aprova els instruments de planificació que s’escaigui. Hi ha camp per córrer, doncs.