Transfòbia: que la força ens acompanyi
Es diu piràmide de l’odi i la podeu trobar, entre altres llocs, a la web de l’Ajuntament de Barcelona. A la base hi ha una capa d’estereotips i prejudicis que porten a l’alteritat i la deshumanització. El cas més clar és el que pateixen els infants i joves que arriben exhausts a una platja o a la coberta d’un vaixell. ¿Qui són, aquesta gent desconeguda de pell fosca que veiem en les nostres pantalles? No ho sabem, però "diuen que". Aviat deixen de ser joves vulnerables per ser menes. I amb el nom, els prenem cultura i valors.
Un cop establert el prejudici, arriba la segona capa de la piràmide: el discurs d’odi. És una capa pública de fake news, culpabilitats i bocs expiatoris. Els menes, ja fets concepte col·lectiu, són la causa de la inseguretat o la violència masclista. Aquell noi ja no busca sobreviure, sinó que és una peça del pla ordit per destruir els valors de la nostra justa societat. La víctima ens és ara una amenaça.
Hi ha discursos d’odi en tots els eixos de discriminació, esclar. I és en el de la identitat de gènere publicat fa poc en aquest diari per una professora universitària, per a més inri autoanomenada feminista, on jo, dona trans, em reconec com a víctima. Per a aquesta antropòloga, les persones “trans”, i en particular els menors “trans”, posats així entre unes cometes que ens fan de barrots, som una “fal·làcia” que es propaga exponencialment i que provoca que hi hagi “tota una generació d’infants i joves, que estaven ben sans, mutilats i convertits en dependents vitalicis de tractaments”.
No exagero: aquest article és bàsicament discurs d'odi. Analitzem-ne els elements, i comencem pel llenguatge. En l’article hi trobem “trans” entre barrots lingüístics, amputar-se els pits, atrapat en un cos, incongruència, mutilats, incidència, disfòria de gènere d’inici ràpid per contagi o dependents vitalicis. El marc conceptual és aterridor. Destaco l’expressió estar atrapat en un cos, un concepte d’origen mèdic que només el discurs d’odi fa servir tot atribuint-lo a l’activisme trans*.
Un segon element del discurs d’odi és la falta de veu dels mateixos infants i joves, siguin mena o “trans”. Per què caldria preguntar-los-ho, si ja som professores o expertes en gènere? El tercer element és l’autovictimització. Poc hi fa que la diversitat de gènere sigui causa de violències, com s’observa en tots els patis d’institut: som l’amenaça, i qui resisteix a l’opressió és qui ostenta el cànon social i la representació en mitjans audiovisuals.
El quart element és l’anomenat cherry picking: prenem un o dos casos particulars i els generalitzem a milers de joves i, per què no, a totes les persones trans*. Totes som fal·làcia. Hi ha milers de persones i famílies trans* satisfetes per l’atenció del servei Trànsit, i el teixit associatiu trans* és precari, però divers. No importa: els dos casos de pares preocupats són la prova de l’epidèmia. I això ens porta al cinquè element del discurs de l’odi en l’article: les associacions i l’acció política contagien la “fal·làcia trans”. ¿No deu ser que la professora confon causa i efecte? La discriminació porta a una acció política i a teixir xarxes de complicitat, però l’acció i la complicitat no comporta esdevenir trans. Per favor.
L’últim element, definitiu, del discurs d’odi és la conspiranoia: “Això [els drets trans] no són drets humans, seguiu la pista dels diners”, acusa l’article, una pista que porta a la conxorxa farmacèutica, segons l’autora. Tant hi fa que les persones trans* no siguem ni tan sols indicació de cap medicament segons les agències espanyola i europea. Tant hi fa que les persones trans* siguem dels col·lectius més pobres del món. “Seguiu la pista dels diners”, proclama, i se us revelarà la conspiració trans iqueer.
L’article ja no puja més nivells, però la piràmide de l’odi d’aquest discurs en té més, i són presents entre nosaltres. El següent és la discriminació. Va, contesteu sincerament: ¿agafaríeu com a dependenta o llogaríeu el vostre pis a una dona trans? Si dubteu, podeu discriminar. L’altre nivell són les violències psicològiques, físiques, sexuals. I l’últim, on han arribat massa piràmides de l’odi, és el genocidi.
Davant de les piràmides de l’odi, cordó sanitari en tots els nivells. Prou connivència. No podem ni volem controlar les emocions personals, només faltaria, però cal aïllar l’odi allà on es presenti públicament, sigui als Parlaments o als mitjans de comunicació. Els agents socials compromesos amb una societat de drets i contra la societat de la por, també aquest diari, han d’actuar en conseqüència, i no donar veu al discurs d’odi. Donar-la en pro d’una llibertat d’expressió mal entesa, a més, ens condiciona el debat, que deixa de parlar de drets dels col·lectius per defensar-ne tan sols l’existència.
Finalment, no pressuposem que en els espais socials a favor dels drets en algun eix de discriminació no hi poden caber piràmides de l’odi en altres eixos. Hi són, i així es blanquegen. Així ha arrelat el racisme o la transfòbia en ambients suposadament progressistes: hi ha qui creu que la lluita antiracista entorpeix la lluita obrera, i qui creu que el fet trans* torpedina el feminisme. Pitjor encara, un tret perillós de les piràmides de l’odi és que s’alimenten entre elles: fa just una setmana Lidia Falcón, presidenta del Partido “Feminista” de España i pionera del discurs d’odi contra les persones trans*, participava en un acte de Vox.
Sabem què cal fer. “I no hi ha excuses”, avisa l’Àlex Bixquert, un home trans com els que invalida en l’article, a la Sílvia Carrasco. “Tothom sap què va dir el mestre Yoda al jove Anakin Skywalker: la por és el camí cap al costat fosc. La por porta a la ira, la ira porta a l’odi, l’odi porta al patiment. Percebo molta por en tu”.