Transformar un model dual amb una escletxa cada pic més gran

Alimentar-se, desplaçar-se, formar-se i tenir una llar digna: són les necessitats bàsiques de qualsevol família arreu del món. Ales Balears, com a bona part d’Europa, la majoria de la població no havia de preocupar-se de com pagar allò que és més essencial i imprescindible per viure. Però des de fa ja uns anys la situació ha canviat. El que es considerava ‘classe mitjana’, és a dir, el gruix de la ciutadania que tenia ingressos regulars de la seva feina, ha vist com el cost de la vida pujava de manera exponencial, mentre que els salaris ho feien poc o gens. En el cas de les Illes, hi ha un factor que no per més repetit deixa de ser l’eix central del problema de les finances familiars: l’accés a l’habitatge. Des que pisos i cases han esdevingut un objecte de negoci, d’especulació, gràcies a una demanda estrangera absolutament desorbitada, els illens han vist com s’incrementava la part del pressupost familiar destinat a tenir o llogar una llar.

A més, a l’increment galopant del preu de l’habitatge s’hi ha afegit la pujada de preu dels aliments i subministraments bàsics a causa, entre d’altres, de la guerra d’Ucraïna. Tot plegat dibuixa un escenari en el qual un gruix molt important de les famílies de classe treballadora no arriben a final de mes i per a les quals la capacitat d’estalvi ha desaparegut. El darrer episodi és l’intent dels organismes internacionals de controlar una inflació desbocada, amb la pujada dels tipus d’interès, cosa que ja ha provocat revisions a l’alça de les hipoteques i que encara no ha mostrat tota la seva virulència sobre les economies familiars.

Davant aquest panorama –d’empobriment de la classe treballadora, que veu com ha d’anar renunciant a qualsevol despesa extra–, sembla evident que cal una actuació amb major contundència per part dels poders públics, a totes les escales, tant internacionals com estatals i autonòmiques. No pot ser que la banca anunciï aquesta setmana beneficis mil milionaris, mentre els treballadors no saben com pagar la roba dels fills, com explica aquest setmanari en un reportatge que conté el testimoni d’una família que representa el cas de milers de llars.

És cert que s’han impulsat mesures extraordinàries, com la renda social garantida, i que hi ha desenes de plans d’ajuda per a bons de lloguer per als joves, o sistemes socials potents que, a més, s’han enfortit. Però les dades demostren que subsidiar no és la solució, no pot ser gairebé l’única. Els governants han d’actuar per canviar l’estructura d’un sistema dual en què els més rics ho són cada vegada més i els treballadors han d’assumir que no podran viure dignament de la feina i es veuran abocats a demanar ajudes per viure.