Transformem; no produïm
La matèria ni es genera ni es destrueix. Es transforma. No podem concebre que del no-res sorgeixi alguna cosa i, tot i així, gran part del pensament occidental topa a totes hores –d’una manera més o menys emmascarada– amb aquesta idea. Ja els presocràtics, quan es qüestionaven l’origen de l’univers, buscaven raons materials per justificar-lo. Tales de Milet, per exemple, defensava que totes les coses provenien de l’aigua; Anaximandre, en canvi, amb molta més agudesa, considerava que l’origen del cosmos era quelcom indeterminat que després adquiria totes les determinacions o formes que trobem a l’existència. En les teories dels dos filòsofs sempre hi ha una mena de matèria originària a partir de la qual es compon el món. Els grecs no podien concebre la creació ex nihilo. Ni Aristòtil ni Plató ens parlen del pas de la no-matèria a la matèria. Tampoc la Bíblia. El Gènesi ens diu que “Al principi, Déu va crear el cel i la terra”, però no ens explicita si el Creador fa ús d’algun tipus de substrat per modelar-los.
Quan apareix, doncs, la concepció cristiana que defensa que Déu va crear el món a partir del no-res? És un mite que les generacions anteriors han après a l’escola. Segons Gershom Scholem a Conceptos básicos del judaísmo (Trotta), aquesta idea és una aparició tardana que va portar molts maldecaps a les tres grans religions monoteistes: judaisme, cristianisme i islamisme. Com que molts pensadors, cabalistes i teòlegs, no podien entendre-la de bon començament, van esforçar-se per trobar explicacions que la demostressin. Algunes d’aquestes teories, com les de Joan Escot Eriúgena, són extremadament brillants però, inevitablement, duen a un panteisme que gran part de l’Església rebutja.
De totes maneres, em pregunto per quin motiu el mite de la creació ex nihilo, que durant segles ens ha dut un bon grapat de problemes, continua vigent en les societats contemporànies. Evidentment, ja no s’ancora en la pregunta per l’origen de l’univers. Acceptem de forma generalitzada la teoria del Big Bang: l’explosió original i expansiva que sorgeix a partir d’un punt diminut fet de matèria o antimatèria, ambdues substàncies compostes de partícules. Avui en dia mantenim aquest mite des d’un altre nivell d’abstracció, més pròxim als cossos, que ens oculta la matèria original d’un gran nombre de creacions. Com que aquest mite és una fantasia, és important desvelar els seus paranys.
La mercaderia és un tapabruts que l’exemplifica. Cau a les nostres mans sola, aparentment desvinculada de la seva provinença. Encobreix l’explotació laboral que hi ha al darrere, la suor dels qui l’han fet i, fins i tot, la sang vessada. Ningú pensa en la vaca, encara menys en el seu patiment, quan té un bistec al plat. D’alguna forma, la mercaderia escondeix no només la força de treball dels homes, també la força de treball dels animals i de la naturalesa. La mel és recollida i empotada pels homes i elaborada per les abelles, que al seu torn s’aprofiten de la creació de les flors, que no existirien sense la força de l’aigua ni dels altres elements del nostre planeta. No sense raó moltes feministes ecologistes proposen que els mitjans de producció comencin a anomenar-se mitjans de transformació. La paraula producció pot promoure l’alienació, entesa aquí com la concepció psicològica per la qual es percep la mercaderia com a quelcom desvinculat de l’activitat que l’ha originat. Transformació, per contra, ajudaria a desmitificar la idea de la mercaderia com a quelcom sorgit a partir del no-res.
Dalla Costa el 1973 postula que la idea marxista del capitalista que s’aprofita de la força de treball de l’home també oculta una mitologia que pressuposa que l’home treballador crea la seva pròpia força de treball per si sol a partir del no-res. Segons ella, això és una trampa. La dona, mitjançant la cura domèstica, crea la força de treball de l’home que després el capitalista explota. El problema és que, tot i que és la dona qui produeix gran part de la força de treball del marit, és ell qui apareix com algú independent i com a pilar fonamental de tota la família.
Si comencéssim a treure’ns de sobre aquesta idea de la creació ex nihilo i obríssim els ulls, ens adonaríem de la nostra dependència amb l’entorn i viuríem amb molta més harmonia amb l’ecosistema que ens envolta. No podem continuar negant el teixit material de la naturalesa, de la dona i dels homes, del qual depenem tots. La societat consumista que hem construït es basa en l’ideal fal·laç de la producció il·limitada, com si tot sortís a partir del buit. I, malauradament, aquest camí ens porta cap a la destrucció.
