La transició energètica i l'orgull de país

La Unió Europea té sobre la taula el repte d’assolir la “neutralitat climàtica” l’any 2050, amb una reducció del 55% d’emissions d’efecte hivernacle el 2030. No és un repte fàcil. El projecte del corredor d’hidrogen verd H2MED entre Barcelona i Marsella, que centrarà en part la cimera hispano-francesa de dijous, ho posa de manifest.

Catalunya va endarrerida: té un dèficit important d’energies renovables instal·lades, en relació fins i tot amb altres territoris de l’Estat. És una situació que resulta sorprenent quan es recorda que Catalunya va bastir una revolució industrial quasi pionera a Europa malgrat no disposar ni de ferro ni de carbó. D’aquesta qüestió se’n parlarà, també aquest dijous, a la jornada CoEnerCat. 

Recentment (2022) s’han publicat dos informes rellevants sobre el futur de l’energia en el nostre país: l’anomenat Proencat 2050 (Generalitat, Institut Català d’Energia, del qual s’ha publicat un resum divulgatiu) i La transició energètica a Catalunya (Associació i Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, comissió d’energia). Es tracta de dos estudis seriosos que parteixen encertadament d’una desitjable reducció futura de la “intensitat energètica”, és a dir, la quantitat d’energia primària consumida per unitat de riquesa col·lectiva creada (sembla que caldria reduir entre un 1,5% i un 2% anuals fins al 2050). Tanmateix, els dos informes arriben a conclusions parcialment contradictòries, cosa que ja és de per si informativa del moment en què ens trobem. Per exemple, en el cas de l’energia elèctrica, el primer aposta sobretot pel vent (aerogeneradors), mentre que el segon ho fa per l’energia solar fotovoltaica, ja que considera que hi ha un límit en les possibilitats del vent (calculat al voltant de 20 GW). També discrepen sobre si caldrà o no mantenir algunes de les centrals nuclears durant el període de transició. En conjunt, no són qüestions de detall. Està en joc el benestar de la ciutadania, l’autosuficiència energètica del país i uns pressupostos públics i privats milionaris (quantificats pels enginyers en uns 225.000 milions d’euros).

Per analitzar aquests temes cal tenir presents dos elements bàsics. En primer lloc, cal combinar diversos criteris d’acció, que són tots desitjables però que a la pràctica resulten sovint contradictoris: a) garantir el subministrament, b) preu de l’energia i c) descarbonització neta. En segon lloc, cal quantificar bé les projeccions de producció i emmagatzematge de les diverses fonts d’energia (bateries d’acumulació, centrals de bombeig i cicles combinats d’hidrogen). La quantificació és imprescindible, a més d'útil per curtcircuitar els plantejaments merament “ideològics” –presents en alguns debats polítics o mediàtics.

És previsible que el mateix dinamisme dels sectors energètics comporti fer canvis en el període de transició. Dos apunts. D’una banda, és factible que properament es vegin els fruits de la important aposta que alguns països (Noruega, Portugal, Escòcia, etc.) estan fent per l’energia eòlica marítima, que sembla que ofereix més potencialitats que la terrestre. De l’altra, es coneixeran millor els límits de la gestió, l'emmagatzematge i el transport de l’hidrogen verd (obtingut amb energies renovables), que pot ser un bon substitut del gas natural en alguns sectors industrials difícils de descarbonitzar, així com una alternativa en el cas del transport pesant i en la fabricació de biocombustibles, però que és poc eficient per a la generació d’electricitat. L’objectiu de la UE d’obtenir 40 GW amb l’hidrogen verd l’any 2030 sembla possible (tot i que alguns tècnics aconsellen no tancar-se a l’aportació dels hidrògens gris, rosa o blau, que poden contribuir a reduir les emissions contaminants globals).

Catalunya presenta un greu dèficit d’energies renovables (es calcula que caldria multiplicar per 20 la capacitat instal·lada, fins als 80 GW). Tot i així, disposa d’un sòlid i competitiu potencial energètic, que va des de la possibilitat d’instal·lar potents aerogeneradors marítims en llocs de vent garantit, tal com estan fent altres països europeus, fins a optimitzar una xarxa de pantans que poden acumular, segons altres informes (Col·legi d’Enginyers; Cambra de Comerç; llibre Energia sobirana, de Tremosa-Morron) fins a 17 GW d’energies renovables. L’anomenada Vall de l’Hidrogen de Tarragona, que agrupa diverses iniciatives públiques i privades, també sembla una bona aposta, tot i les limitacions de gestió d’aquest combustible.

Tanmateix, el govern de la Generalitat no ha mostrat fins ara l'ambició i la claredat pràctica necessàries sobre el model energètic global de transició que impulsa en electricitat, hidrogen i biocombustibles (producció i emmagatzematge). Tampoc ha mostrat la capacitat de lideratge necessària en un món globalitzat i competitiu (i en un estat molt centralitzat en termes de decisió). A més, cal donar més seguretat jurídica als actors implicats. L’actual model administratiu presenta clares ineficiències que alenteixen o aturen iniciatives (estan en tramitació 12 GW a les conselleries de la Generalitat).

Cal recuperar l’orgull de país i de govern. La política energètica és una política de país. Com en el cas de l’educació, la sanitat o la llengua (o el Corredor Mediterrani i l’aeroport), cal un consens intern (polític i tècnic) sobre els objectius i estratègies, més enllà dels desitjos retòrics de torn. Senyores i senyors polítics del Govern i de l'oposició, anem tard, cal posar-se les piles (mai més ben dit). Encara hi som a temps. Tal com passa en altres àmbits, la política energètica, si no la fas tu, te la fan. I alguns territoris amb suport de l’Estat no és que ho estiguin esperant, sinó que ja ho estan implementant per enviar-te, a través de diverses línies de molt alta tensió i servitud de pas, l’energia renovable que han sabut produir i tu no. Deixar passar el temps i la manca de lideratge i de consens en qüestions fonamentals empetiteixen el país.