Trapero i el poliamor
Dimecres passat, al Tabús de TV3, el monòleg humorístic del presentador David Verdaguer va fer referència al major Josep Lluís Trapero com a sex symbol del país: “Si poliamor volgués dir enamorar-se d’un policia, tot Catalunya seria poliamorosa quan va descobrir el Trapero”. L’endemà, l’anunci de la cadena que promocionava l’entrevista de diumenge al major dels Mossos ens mostrava Trapero caminant amb determinació per dins d’un bonic edifici modernista mentre sonava una música sensual, com si es tractés d’una publicitat molt viril i suggeridora de fulles d’afaitar. Una estratègia promocional una mica passada de rosca tenint en compte quin era el context informatiu de l’entrevista.
Diumenge, en prime time, començava l’entrevista que la periodista Fàtima Llambrich, especialitzada en informació judicial i policial, li feia al major dels Mossos després de quatre anys de silenci. El programa arrencava amb les veus de diferents personalitats de l’àmbit polític parlant de Trapero: Rajoy, Pérez de los Cobos, Carrizosa, Puigdemont, Albiach... Una manera de subratllar que per fi havia arribat el torn del responsable de la policia catalana després del tràngol d’haver-se vist allunyat del cos, d’un procés judicial complicat i d’haver recuperat el càrrec un cop absolt. De seguida, però, descobríem que la conversa pretenia aprofundir en els aspectes més emocionals de tot aquest periple més que no pas convertir-ho en una oportunitat en què ell pogués passar comptes. A priori, l’entorn d’aquell Palauet desprenia una calidesa i un candor que lligava poc amb el context policial i judicial de la conversa. Però l’entrevista de Llambrich volia explorar sobretot aquesta part humana que amb Trapero sempre ha semblat tancada amb pany i clau sota una cuirassa d’exigència professional extrema. Ell mateix també semblava interessat en expressar un tarannà més sensible tot i que l’ús de l’uniforme no deixa de ser una manera de delimitar el territori comunicatiu.
Trapero va deixar caure que s’ha passat més de vint-i-cinc anys fent interrogatoris. Per deformació professional i control de l’estratègia de la dialèctica, es nota que té molta cura a l’hora d’escollir les paraules i, sobretot, d’aclarir el context o deixar-lo més inespecífic quan li convé. L’autoritat de Trapero, tan presencial, simbòlica com comunicativa, és difícil de compensar. Per contrast, a Llambrich se la va notar més insegura, més per l’encarcarament del format televisiu que no pas pel domini periodístic del tema, que era absolut. És més, en diverses ocasions tenies la sensació que Llambrich sabia on furgar perquè ja coneixia la resposta. Potser l’anàlisi del cos policial i algunes polèmiques vinculades a actuacions dels Mossos van quedar més en segon terme. Mediàticament, l’entrevista suposava una manera de tancar una etapa i començar-ne una altra de cara a la ciutadania. En tot cas no és habitual que els responsables policials donin explicacions en entrevistes llargues de televisió. Potser caldrà convertir-les en anuals, no perquè Catalunya sigui poliamorosa sinó com a exemple de transparència d’un cos policial.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
