El treball no ha de passar factura a la salut mental
La relació de les persones amb el treball ha canviat molt els darrers anys, sobretot arran de la pandèmia i del confinament. O tal vegada seria més correcte dir que el que ha canviat és la relació amb el malestar que genera el treball i també la importància que atorgam a la salut mental. Per molt que les condicions laborals hagin millorat al món occidental –a altres indrets encara queda un gran camí per recórrer–, el malestar és una constant perquè hi intervenen altres factors.
El cost de la vida, l’estrès, l’exigència d’augmentar la productivitat sense invertir en més plantilles, el consumisme com a forma d’oci i la manca de conciliació conformen un marc molt poc humà i de molta duresa. Per resistir-ho, moltes persones han de recórrer a la medicació, com s’explica en un dels reportatges que hem inclòs en aquest setmanari, on també s’assenyala que els joves ja no estan disposats a acceptar segons quines condicions de feina, sobretot pel que fa al salari i l’horari.
Sovint apareixen empresaris als mitjans lamentant que no troben treballadors perquè la gent ja no té ganes de fer feina. Però aquí s’obre un espai a la reflexió: tal vegada és que no volen fer feina de determinada manera.
Hem presenciat un canvi generacional molt gran en la nostra relació amb la feina, que ha deixat de ser el centre de la vida de moltes persones. Per això, pel fet de ser una qüestió generacional, de vegades és molt difícil d’entendre. A més, el treball ja no garanteix res i ja no es pot exigir a les persones segons quin nivell de sacrifici, i menys encara quan moltes vegades no es poden assumir despeses tan bàsiques com l’habitatge, els subministraments i el menjar.
Es parla molt de sostenibilitat, en referència al medi ambient i a la relació del turisme amb la societat. Però caldria remarcar també la necessitat d’assolir una sostenibilitat laboral, un equilibri que permeti a la persona repartir millor el temps entre el treball i la vida personal, a més d’una garantia fonamental, que no és altra que saber que el salari que guanya li permetrà dur a terme un projecte de vida. A hores d’ara sembla que poder tenir un projecte de vida és una qüestió només per a privilegiats, quan hauria de ser un pilar de l’estabilitat social, juntament amb la igualtat d’oportunitats.
El sector empresarial té molt a dir en aquest àmbit, més enllà de la queixa recurrent. Què es pot fer per repartir millor els beneficis de la seva activitat amb els treballadors, sense els quals no hi hauria cap guany? Fins a quin punt estan els empresaris disposats a racionalitzar condicions de feina com els horaris i la conciliació? Caldrà pensar entre tots, perquè s’han d’afrontar importants canvis estructurals.
