El treball remunerat de cures no pot ser segur
La ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha anunciat aquesta setmana que finalment les treballadores de la llar seran equiparades amb la resta de treballadors, en virtut de ll'aprovació recent d'una norma per a la prevenció de riscos laborals. Ja estem acostumades que la grandiloqüència dels enunciats de la ministra topi amb la realitat. Aquest cas tampoc no serà excepcional. Però més enllà de les diferències en drets, que encara continuen existint, les característiques d'aquestes feines continuaran posant en risc moltes treballadores. Llevat que es busqui una solució no privada per a la cura dels grans dependents.
El decret recent sobre salut laboral apunta algunes millores, però porta molta lletra petita i alguns brindis al sol, com passa en tota la legislació sobre el sector. Per exemple, l'avaluació de riscos laborals serà realitzada pels mateixos ocupadors mitjançant un formulari en línia. No obstant això, una bona part de les persones que figuren com a ocupadores són les mateixes persones que necessiten les cures, moltes d'edat avançada o fins i tot amb problemes d'Alzheimer o demència. Diguem que en aquests casos hi ha poques garanties que la norma es faci efectiva.
S'aprova també un reconeixement mèdic per a les treballadores, cosa que sembla positiva. Però sabem que habitualment moltes continuen treballant tot i estar malaltes perquè simplement no es poden permetre agafar-se una baixa –per motius econòmics o per por de ser acomiadades–. La feina de la llar i les cures és molt exigent físicament i té seqüeles als cossos de les treballadores, que de vegades es mediquen contra el dolor només per poder continuar treballant. ¿On són les prestacions per a les que no puguin fer les tasques més dures? ¿On hi ha la possibilitat de jubilació anticipada que sí que es reconeix a altres feines amb un impacte físic equiparable?
Són moltes les particularitats d'una feina que es desenvolupa en la intimitat dels domicilis, cosa que sempre s'ha esgrimit per impedir la intervenció de la Inspecció de Treball. Per aquesta mateixa manca de controls, hi ha una altíssima ocupació informal. L'Organització Internacional del Treball (OIT) parla d'un mínim del 30% de totes les treballadores. Una bona part s'exerceixen a més en el treball d'interna, sobretot les que no tenen papers –que esperen que sigui una via de regularització–. Però encara que la seva feina sigui formal, el seu descans no està garantit per llei. Ni tan sols hi ha un registre oficial d'entrades i sortides. El que sol passar a més en la cura de persones grans és que encara que es compleixin les 36 hores de descans contínues, la resta del temps han d'estar disponibles cada nit i veuen interromput el son ben sovint. No hi ha cap feina igual. Pensem per exemple com estan compensades, tant monetàriament com en temps lliure, les guàrdies de bombers o metges.
Hi ha molta feina informal i no es compleixen els drets de les treballadores perquè, siguem realistes, molta gent que necessita cuidar o ser cuidada no podria pagar aquest servei. ¿Com podem remunerar el que realment valdria l'atenció a un ancià que necessita cures 24 hores? ¿I si a més té problemes de salut mental? Només fa dos anys que les treballadores domèstiques tenen dret a l'atur o altres prestacions bàsiques i aquest retard s'ha produït precisament per mantenir aquest servei tan barat com sigui possible. Avui, fins i tot, la seva contractació està subvencionada per l'Estat. Tot això perquè és la solució que s'ha donat perquè les dones de classe mitjana puguin compatibilitzar els seus llocs de treball i les cures a casa, o les famílies ocupar-se dels seus dependents. La resposta a les contradiccions socials de la cura no s'ha ofert mitjançant un sistema públic que es garanteixi de manera universal, sinó per mitjà d'un acord anormal d'explotació que recau en les treballadores. Per això molts d'aquests llocs de treball difícilment podran ser mai segurs o tenir garanties de justícia.