Treballar i cobrar l’atur?
Veu la llum un acord entre la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, i els principals sindicats per reformar el subsidi d’atur. Ara cal que s’aprovi al Congrés, i que l’accepti la Comissió Europea, per poder rebre el quart pagament dels fons Next Generation, uns 10.000 milions d’euros. Enrere queden polèmiques, com la falta d’acord –i segurament de diàleg– amb la Patronal. O l’acceptació de les condicions que Podem posava, i per les quals no es va aprovar l'última versió de l’acord –mantenir la base de cotització a la Seguretat Social del 125% per als més grans de 52 anys, ja que a ells els compta pel càlcul de la pensió de jubilació.
El subsidi d’atur és l’ajut al qual es té accés un cop esgotada la prestació contributiva, o si no s’ha cotitzat el temps suficient, i no es treballa. Aquesta reforma augmenta la quantia de 480 € mensuals a 570 € els primers 6 mesos, per anar reduint-la progressivament fins als 480 €. S’elimina també l’espera, actualment d’un mes, per rebre’l un cop es perd la feina. I s’amplia el nombre de col·lectius coberts, per exemple als menors de 45 anys sense càrregues familiars, als treballadors eventuals agraris i a les víctimes de violència masclista.
Però entre les novetats, n'hi ha dues que em semblen especialment rellevants, perquè plantegen solució a dos problemes estructurals del nostre sistema de prestacions. El primer, l’eliminació dels subsidis parcials. S'equiparen les quanties per a aquelles persones –principalment dones– que no treballen a temps complet. El mateix tribunal de Luxemburg considerava fa un lustre que el càlcul de la pensió a Espanya era discriminatori, i contrari a la directiva europea d’igualtat de sexes, al perjudicar les dones, que majoritàriament ocupaven els contractes parcials.
El segon, l’opció de compatibilitzar el subsidi amb les rendes del treball. Es podrà seguir cobrant part del subsidi malgrat trobar una feina a temps complet, per un període de no més de 180 dies i sempre que el salari que es rebi no superi els 18.900 euros anuals. L’objectiu és incentivar la incorporació al mercat laboral per evitar la trampa de la pobresa que pot portar moltes persones a no acceptar una feina per por de perdre un suport tan bàsic. És un debat similar al que es viu al voltant de les rendes mínimes autonòmiques –com la renda garantida de ciutadania (RGC)–. Sovint, aquestes no permeten als seus beneficiaris tenir ingressos laborals, cosa que és una contradicció amb el seu objectiu de promoure la seva autonomia i participació activa en la societat. Creure que trobar una feina, per si mateix, és una manera de sortir de la pobresa i l’exclusió social és un pensament molt allunyat del nostre mercat laboral actual.
Aquesta mateixa setmana la Comissió Europea publicava un document de treball sobre la convergència social, on destacava els mals resultats d’Espanya en matèria de pobresa, atur, integració al mercat laboral i assistència social. Cal, doncs, repensar el disseny dels nostres ajuts socials perquè no penalitzin les persones o famílies per raons de gènere, o per tenir (pocs) ingressos del treball. Això és el contrari a ajudar.
