Treballar de gelatera
La noia es toca un moment el clip que li agafa la gorra blanca de ratlles carbasses, a joc amb l’uniforme, i suca l’aparell per a fer boles de gelat en un bol amb aigua. N’ha posat un de menta (que no el demana ningú) i ara en posarà un de xocolata (que el demana tothom). “Mig litre?”, pregunta. I com que la parroquiana li diu que sí, agafa un envàs de porexpan i el comença a omplir. A la parroquiana se li eriça el clatell de plaer en veure com tragina amb la pala, perquè l’envàs quedi curull, sense ni un espai buit, mig distreta i mig concentrada, com un nen que fa un castell de sorra, com qui juga a cuinetes. Li agrada tant veure-ho, que demana un altre gelat. Un de mango. De litre.
A la parroquiana li passa el mateix si en una papereria li emboliquen per regal la llibreta que acaba de comprar, amb aquella pulcritud. La dependenta tallant cel·lo i enganxant-se’l a la mà, per anar-lo fent servir... De vegades compra coses (li encanten les papereries) i demana que li emboliquin (quan en realitat són per a ella). Quan era petita, li passava el mateix quan una nena de la classe li deia: “Vols que t’endreci l’estoig?”. A ella li agradava moltíssim que ho fes i deia que sí. I llavors, la nena, que es deia Eulàlia, obria una de les cremalleres de l’estoig (era de dos pisos) i treia tots els llapis de colors de les fixacions. Amb la goma (de nata) esborrava les ditades. Després, a poc a poc, deia punta als colors amb la maquineta i espolsava les restes amb un gest molt gentil del dit petit. Finalment ordenava els colors de fluix a fort. Primer el blanc, després el groc clar, després el groc llimona... Fins al negre...
“Escolti? Hola? Vol alguna cosa més?”, fa la dependenta. I la parroquiana, absorta, contesta que sí, que sí, que un potet d’orxata.
