Treballar per hores, viure per hores i morir de cop
Al marge de la societat del benestar existeix tot un món que sempre es queda submergit en la invisibilitat. Un món on viuen moltes persones, i qui diu persones diu famílies, amb les seves diferents franges d'edats i problemàtiques. Elles, ells i el seu entorn, per molt pobres que siguin, paradoxalment constitueixen la riquesa de la maquinària social que els explota al màxim i que viu d'ells fent-los entendre que els porta per camins de l'apoderament i la superació de les seves dificultats. Elles i ells són les ciutadanes i els ciutadans invisibles que pateixen i sofreixen tot tipus d'injustícies socials, les condicions de les quals persisteixen, com bé diu Byung-Chul Han, perquè les estructures establertes en el sistema social s'ocupen d'això.
Mentre que en el Congrés dels Diputats representants dels ciutadans es fan abraçades d'alegria per l'aprovació -gràcies a un error o no- de la reforma laboral, el preu de la gasolina bat el seu rècord històric, el preu la bombona de butà està a 20 euros i la cistella de la compra és el resum de tot el cúmul dels petits ajustos de preus dels diversos productes necessaris en cada llar. Mentre ocorre tot això, les sis principals entitats bancàries del país sumen un benefici de gairebé 21.000 milions d'euros; així la banca reneix, es recupera i s'enforteix. Paral·lelament a tots aquests esdeveniments, també proliferen en les plataformes digitals d'ofertes d'ocupació unes pseudoocupacions, per a donar-los qualque nom, que són realment el reflex del que hi ha i del que continuarà havent-hi, per molta reforma laboral aprovada per equivocació o amb intencionalitat!
El dret al treball, encara que sigui un dret reconegut per la Constitució, cada vegada és més una utopia per a algunes persones que no una realitat assolible. La realitat laboral que viuen i pateixen les persones de carn i ossos està en el dia a dia, està en un mercat cada vegada més salvatge, excloent, precari, destructor de la salut d'alguns col·lectius, privilegi burgès per a alguns i cadena perpètua per a uns altres. La realitat laboral del dia a dia està en aquestes ofertes que encara podem trobar en els portals d'ocupació on se subhasta la degradació de la dignitat dels treballadors, ofertes d'ocupació que venen fum per hores, manipulant la feblesa i la impotència dels que ja no troben cap sortida a les seves necessitats i la dificultat de trobar feina. Ofertes que es dirigeixen a la impotència i la frustració de les persones en to amistós i melós: “Estàs fart de tenir cap? Posa vehicle, telèfon, el teu temps i explota't a tu mateix per a guanyar menys de 4 euros l'hora!". Per a esmentar-ne un exemple.
L'altra realitat crua de moltes persones, que són absents en totes les reformes laborals, són treballs precaris, treballs sense contractes, treballs mal pagats i fraccionats en hores. Allò penós és que també algunes entitats del tercer sector s'apunten a les rebaixes dels drets laborals; allò trist és veure que, malgrat existir gràcies als diners públics i que se suposa que han de vetllar per la justícia social, també participen activament a afermar i legitimar la degradació dels drets de les persones amb ofertes d'ocupació en què exigeixen de tot a canvi de míseres jornades laborals; pretenen contractar professionals qualificats per a sanejar estructures socials danyades amb un grapat d'euros i a temps parcial, i a damunt cal mostrar gratitud!
Treballar per hores, viure per hores per a morir de cop és la realitat de l'altra realitat que només existeix en expedients administratius o en programes i projectes que pretenen empoderar les persones i ensenyar-los a viure, perquè ningú ens va dir que la vida té un manual d'instruccions i de vegades tocaria estudiar-lo.
Tot indica que la vida està en procés de convertir-se en un luxe! Però ens quedarà sempre la utopia i que algun dia alguna cosa anirà bé o no anirà tan malament, perquè: “La utopia és a l'horitzó. Camino dos passos, ella s'allunya dos passos i l'horitzó corre deu passos més enllà. Llavors, per a què serveix la utopia? Per a això, serveix per a caminar” (E. Galeano).
Malika Kathir és filòloga
