Certament com diu la Plataforma per la Llengua ens trobam en una emergència lingüística. Anunciada també fa 5 anys pel grup Koiné i per tantes altres entitats que lluiten pel català, la preocupació per l’estat de salut de la llengua és motiu de denúncia per part de sociolingüistes, antropòlogues, escriptors i periodistes. Recordau els 31 articles del Futur del Català promoguts per Carme Junyent.
Basta veure unes quantes dades per entendre la necessitat de fer feina de valent pel català. Només el 30,6% de joves de les illes Balears parla majoritàriament en català amb els seus companys d’estudi. Segons les darreres dades publicades per l’Institut d’avaluació de qualitat del sistema educatiu (IAQSE) el percentatge d’assoliment de la competència de l’expressió oral del nostre alumnat és només del 54% en català i del 75% en castellà. Per altra banda l’aplicació del decret de mínims, malgrat que ara es digui que està blindat amb la nova llei d’educació, no es compleix a molts de centres públics, ni tampoc al 34% de centres privats concertats. No són blindatges que necessitam, és feina per treballar consensos.
Per circumstàncies familiars, he estat 15 dies entrant i sortint de l’Hospital Universitari de Son Espases (HUSE). Feia llargues caminades de l’habitació de ma mare, fervent defensora de la llengua catalana, a la cafeteria, ben a prop del Servei lingüístic de l’hospital... i no vaig trobar cap cartell de conscienciació de la necessitat d’atendre en català, d’entendre els pacients que s’expressen en català, de la vinculació de la llengua amb la qualitat de l’atenció mèdica, del plaer de conèixer a fons, per part del personal sanitari nouvingut, una nova cultura i d’una manera de ser... I vaig pensar —Al Pla de gerència de l’HUSE hi deu figurar algun objectiu lingüístic que faci referència a la normalització de l’ús del català a la sanitat pública illenca? Seria un objectiu que hi hauria de figurar per donar coherència a totes les possibles actuacions que s’hi haurien de fer de forma urgent.
No pot ser que a l’Acord de Bellver, signat entre les forces polítiques que governen, només s’hagi posat per escrit –pel que fa al català–, la creació de l’Oficina dels Drets Lingüístics. Ara ja sabem on ens podem dirigir quan, diàriament, patim discriminació i maltractament les persones que feim servir normalment el català. Però no sabem de cap altra campanya per promoure el respecte, la protecció, l’interès, la convivència o l’ús social per la llengua pròpia del País.
Ara és important que les institucions facin accions decidides i permanents en el temps, a favor de l’ús social del català a tots els àmbits. Accions i campanyes que siguin visibles socialment i suposin canvis en positiu de les actituds i els usos lingüístics, que donin resposta als atacs i posin damunt la taula nous arguments a favor del respecte i la convivència, que contrarestin discursos xenòfobs i discriminadors. I sí, ja ho sabem que és la gent, els parlants, que salvaran la llengua, però necessitam un lideratge per part de les institucions.
Al capdavant de les direccions generals de política lingüística tenim persones preparades, competents i compromeses amb el País. Ho sabem. Però les polítiques lingüístiques no arriben a la ciutadania, no estan presents a la vida social, no són al carrer, als hospitals, als centres esportius... hi ha petites iniciatives, però encara són del tot insuficients, i si continuam així perdrem barca i bolic.
Per altra banda, el Consell Social de la Llengua Catalana de les Illes Balears (CSL), òrgan de participació i consulta, podria exercir de forma més clara les funcions per a les quals va ser creat (Decret 64/2002), article 2: Són funcions del Consell: Participar en el procés de normalització lingüística i contribuir a impulsar-lo en els diferents àmbits sectorials. No pot ser un òrgan burocràtic. S’ha d’incentivar la participació real. Se l’ha de mantenir actiu, despert, comunicat entre si... Hi ha d’haver debat, escolta, reflexió i aprenentatges compartits, amb la clara idea que tots els actors s’hi sentin útils i formin part d’un projecte comú, bo per a tothom, integrador, no excloent i il·lusionant.
I perquè tota aquesta feina compartida, que implica directament les entitats que hi treballen, sigui efectiva, el govern ha de dur a terme les accions que s’hi han proposat, s’hi han consensuat, votat i aprovat democràticament. Per alguna cosa el decret preveu que la presidència del CSL sigui exercida per la presidenta del govern, per comptar amb la seva implicació directa. El reglament preveu, a l’article 3, que una de les seves funcions sigui executar i fer complir els acords del Consell. I un dels acords més importants és el Pla d’actuacions en matèria de política lingüística per al quinquenni 2016-2021 i el contingut de les ponències que, a hores d’ara, estan infradesenvolupats i no assumits pel govern actual.
Treballar per la llengua catalana és treballar per la cohesió social, la integració, el respecte, la igualtat de drets i la justícia lingüística. És important i urgent que ho facem entre tots i totes i que ho facem ARA!
Maria Antònia Font és membre d'Enllaçats per la Llengua
