Treballem massa?
La pandèmia s'ha acabat oficialment, però abans de fer-ho ha redirigit incomptables vides cap a camins molt diferents dels previstos. Milions de persones mai tornaran a les seves rutines laborals prepandèmiques, de manera que patrons i treballadors s'han vist obligats a crear nous models de feina d'acord amb unes necessitats canviants. Però mentre es fan experiments amb models híbrids, evitem una pregunta més profunda: ¿quina és la quantitat adequada de feina?
Almenys als països desenvolupats, els canvis i experiments posteriors a la pandèmia podrien desencadenar una revolució del mercat laboral tan profunda com els canvis que van marcar la transició de l'era agrícola a l'era industrial.
Els canvis es poden analitzar en dos nivells. A nivell macro, l'horari de feina legal, de vuit hores al dia i durant la setmana, està donant pas a un nou equilibri. És probable que sigui un procés llarg, si tenim en compte que reduir la jornada laboral de catorze a vuit hores al dia i la setmana laboral de set a cinc dies als Estats Units va exigir mig segle de lluites, acció sindical i experiments corporatius.
El 1914, la Ford Motor Company va sorprendre els seus competidors escurçant la jornada laboral a vuit hores i pagant als seus treballadors un salari mínim de 5 dòlars diaris. El Congrés va codificar aquesta pràctica innovadora el 1938 a través de la llei d'estàndards laborals justos, creant el que l'historiador cultural Fred Turner anomena "el pacte social de l'era industrial". De la mateixa manera, experiments recents amb una setmana laboral de 32 hores han demostrat menys fatiga, una millora de la salut mental i una millor satisfacció amb la vida dels treballadors. De fet, la majoria dels participants diuen que no tornaran al model antic.
A nivell micro, milions de persones han dedicat els últims tres anys a repensar la relació entre temps i diners. Durant el confinament, molts treballadors es van adaptar als nous hàbits laborals i van gaudir de la possibilitat de fer una pausa, passar més temps amb els seus éssers estimats o fer exercici i activitats d'oci sense l'estrès dels desplaçaments i els entorns d'oficina.
Així, quan les empreses van començar a exigir que els treballadors tornessin a l'statu quo anterior a la pandèmia, la pregunta "Amb quanta feina en tenim prou?" en precedia una altra: "Prou per a què?" Per guanyar-se la vida? Per satisfer les expectatives de productivitat dels nostres empresaris? Per a la nostra recerca de la felicitat, o potser jubilar-nos? Les respostes varien, segons qui pregunta i qui respon. Per a milions de treballadors amb ingressos baixos, la resposta és senzilla: "Prou feina" significa guanyar un salari digne que els permeti mantenir-se a si mateixos i a les seves famílies.
Entre aquells prou privilegiats per poder considerar les compensacions entre temps i diners, han emergit dos grups de treballadors, a través de les seves paraules i les seves accions, com a actors clau en la discussió més àmplia sobre què constitueix una quantitat adequada de feina.
El primer grup està format per les cuidadores, un sector encara dominat per dones però que progressivament atreu més homes. En economia laboral, treball és tradicionalment la feina remunerada que implica la producció de béns i serveis a canvi d'una compensació monetària. Però després de la integració de les dones a la força de treball, el camp ha ampliat el seu focus per incloure-hi el treball no remunerat. Això inclou la criança d'una família, mantenir una llar i satisfer les necessitats d'aquells que no poden cuidar-se. Aquesta feina de cures, com ens recorda l'activista Ai-jen Poo, és la "feina que fa possibles totes les altres feines".
Suposem que ampliem la pregunta "Amb quanta feina en tenim prou?" per incloure-hi tant la feina remunerada com la no remunerada. En aquest cas, es fa evident que milions de persones amb responsabilitats de cures i feines remunerades sovint es troben treballant molt més enllà de la jornada laboral convencional de vuit hores. No hauria de sorprendre'ns, doncs, que si es dona l'oportunitat, molts optessin per reduir la seva jornada laboral remunerada per atendre els altres. Donada la importància social de les cures, les estadístiques econòmiques i els programes de beneficis governamentals, han de reconèixer i tenir en compte aquesta forma de treball crítica però no remunerada.
Un altre grup important de treballadors que es pregunta "Amb quanta feina en tenim prou?" comprèn joves, especialment treballadors mil·lennials i de la generació Z, molts dels quals van entrar al mercat laboral durant la pandèmia. De la mateixa manera que molts joves de la dècada de 1960 van abraçar la contracultura i van rebutjar el que consideraven l'esforç conformista de la generació dels seus pares, molts de la generació Z ara qüestionen i rebutgen la hustle culture (la cultura de la dedicació laboral 24/7) com una exportació tòxica de Silicon Valley.
La generació Z es va criar durant dues dècades tumultuoses marcades pels atacs terroristes de l'11 de Setembre, la introducció de l'smartphone i les xarxes socials, la crisi financera del 2008 i la pandèmia. Avui s'enfronten a una mobilitat social entre classes que va a la baixa, un retrocés democràtic enmig de la intensificació de la polarització política i una catàstrofe climàtica imminent. En aquest context històric, és natural que es qüestionin els hàbits dels seus pares i se centrin en mantenir la seva pròpia salut mental i física.
Icones de la generació Z com Simone Biles i Naomi Osaka, que es van retirar dels principals esdeveniments esportius per protegir la seva salut mental, encarnen l'empenta i l'esforç necessaris per destacar en el nivell més alt dels seus camps. Però quan van rebutjar la idea que la seva autoestima, sobretot com a dones de color pioneres, depengués de satisfer les expectatives que tenien els altres sobre elles, van demostrar una profunda comprensió que el benestar personal no s'ha de sacrificar en nom de la validació externa. La seva insistència en la idea que la vida ha de ser més que produir i guanyar és un acte de desafiament contra el propi capitalisme.
Des de l'aparició del ChatGPT i els seus competidors, les discussions sobre el futur del treball han girat al voltant de fins a quin punt serà necessària la feina humana. Sens dubte, la integració de la intel·ligència artificial generativa al mercat laboral provocarà una interrupció important, fent que els llocs de treball tradicionals de l'era industrial quedin obsolets. Però independentment del que ens espera, no podem abordar les preguntes d'on i quant de temps treballem sense respondre abans la pregunta fonamental de per què treballem.
Copyright Project Syndicate