El trencaclosques català

Les eleccions catalanes celebrades el 12 de maig han deixat algunes certeses i una pila d’interrogants. Si comencem per les primeres, constatem que l’independentisme es queda curt per primer cop des de l’inici del Procés, que l’unionisme suma folgadament, que la rivalitat en el camp sobiranista es decanta a favor de Junts i que la fragmentació del Parlament augmenta amb l’entrada en escena d’Aliança Catalana. Si ens fixem en els segons, observem que la investidura d’un nou president no està assegurada, que les majories apareixen inestables i febles, i que la repetició de les eleccions, per poc convenient i desitjable que sigui, plana a l’horitzó.

Tots aquells que en el seu moment vam apostar per sortir del terreny conegut de l’autonomia per endinsar-nos en les terres inhòspites de la sobirania no podem, ni volem, contemplar amb cap mena de satisfacció el panorama polític que ha quedat. Certament, aquest panorama és el resultat de la voluntat dels catalans lliurement expressada a les urnes, dels que han votat i dels que no ho han fet. En aquest sentit, res a dir, excepte que la responsabilitat dels polítics consisteix a trobar solucions per convertir la voluntat de la gent en fórmules operatives. Algunes vegades, no sempre, aquestes solucions passen per acceptar sacrificis personals o de partit, en benefici d’un bé superior, sigui aquest un projecte col·lectiu o un país sencer. 

El resultat que com a demòcrates acceptem, però que a molts no ens agrada, és conseqüència de diversos factors: l’esgotament que provoquen anys de picar amb el cap contra un mur de formigó, la dura repressió de l’Estat –a voltes il·legal, a voltes il·lícita, sempre mancada d’ètica–, les presses excessives d’alguns companys de trajecte, l’absència de cultura política acompanyada d’un cert gust per l’antipolítica, la picabaralla constant i sempre eixorca, la gesticulació per amagar la falta d’idees, i els errors compartits. Podríem afegir altres explicacions, però no cal. El que compta de debò és que ara per ara l’independentisme ha perdut la majoria, que el Procés tal com l’hem conegut i viscut queda per als llibres d’història, i que cal repensar i reconstruir un projecte de país il·lusionant, solvent i ambiciós; sense renúncies, però al mateix temps recordant el que un il·lustre heroi i diplomàtic de la França lliure va deixar escrit: “Sempre cal conèixer els límits del possible. No per aturar-nos, sinó per intentar l’impossible en les millors condicions”.

Feta l’anàlisi, queda per escatir el més rellevant de tot plegat: quina sortida té el trencaclosques que ha quedat. Les peces hi són, però tal com han quedat disseminades pel tauler de joc tenen difícil encaix. A hores d’ara, només s’albiren dues sortides, tot i que no es pot descartar mai del tot una giragonsa d’última hora. Tret, doncs, d’un miracle, els dos escenaris més probables són: Salvador Illa és investit president i forma un govern en minoria, o anem a una repetició electoral.

La primera opció permet arrencar la legislatura, però té dos problemes importants, que no es poden negligir. El primer, un govern en franca minoria no podrà fer front als grans reptes de país com el pacte fiscal, l’educació, la immigració, les infraestructures o la llengua. El segon, un govern Illa sense Junts o ERC formant-ne part seria el primer Govern des del 1980 sense cap partit d’estricta obediència catalana. Tot plegat té conseqüències, i no pas menors.

La segona opció, la repetició electoral, només tindria algun sentit si servís per canviar el tauler de joc que van deixar les eleccions recents. Si es fan noves eleccions amb els mateixos paràmetres, el resultat no serà gaire diferent. S’hauran perdut temps i diners, i s’haurà augmentat més la fatiga de molta gent. L’abstenció, ja força elevada, pot créixer; Aliança Catalana pot sumar algun diputat més, i el bloc independentista pot quedar més afeblit. Tot plegat, mal negoci. En canvi, si en unes noves eleccions els dos principals partits independentistes sumessin esforços en una plataforma electoral conjunta, quedarien clarament primers. I aleshores sí, podrien exigir als socialistes que facilitessin la governabilitat a Catalunya. Durant un mínim de tres anys, estabilitat a Madrid i a Catalunya. Amb una agenda reformista a banda i banda, i amb acords transversals en grans temes de país definits prèviament com a inajornables i prioritaris. Aquest escenari donaria un equilibri de forces que permetria fer molta més feina: a Madrid, governant els socialistes amb el suport dels independentistes; a Catalunya, governant els independentistes amb el suport dels socialistes. 

Soc més que conscient de les enormes dificultats d’un esquema com aquest. Sé de les reticències, i fins i tot de la insuportable urticària que això provoca en alguns. Tanmateix, no puc deixar de formular aquesta crida adreçada al món sobiranista: eviteu noves eleccions si del que es tracta és de seguir fent el mateix. I si finalment l’escenari aboca a repetir les eleccions, canvieu el tauler de joc, encaixeu les peces del trencaclosques i guanyeu.