Un, dos, tres, botifarra de pagès!
Com si es tractàs d’un joc, comptaré fins a tres per a parlar de la quotidianitat, d'allò que veim tots els dies, allò que emergeix del no-res i a poc a poc comença a formar part del nostre dia a dia. La quotidianitat són les pujades de preu que passen desapercebudes i de les quals ningú parla. La quotidianitat és el desgast emocional de les persones que estan en procés de desnonaments. La quotidianitat és el dolor i la impotència que sent una persona que acaben d’acomiadar d’un treball; que sigui perquè l’empresa ja no pot assegurar-li la seva continuïtat laboral o perquè algun superior juga a ser Déu totpoderós; perquè enfonsar a altres persones produeix plaer i enforteix els complexos de superioritat d'alguns humans. La quotidianitat també és la imatge d'alguns sensesostre que acull la ciutat sota el seu cel gris. La quotidianitat és acostumar-nos a veure-la i ja no sentir res i la quotidianitat és veure com algunes persones i les seves pertinences es van confonent amb els bancs de les places. I començ a comptar:
Un: temps d'invasió massiva de patinets. Certament és un bon invent, pràctic fins i tot diria jo que és màgic i sembla una catifa voladora. Però, per molt volador que sigui el patinet el que cada dia demostren molts dels usuaris d’aquest meravellós invent és que, a més de fer carreres contra el vent i els obstacles, van despullant-se de tot civisme. Alguns d’ells són un perill volador, subjectes abstrets i aïllats en una bombolla que no fa més que reflectir quant d’individualista i irrespectuosa s'ha convertit la nostra societat! Poden volar, senyors i senyores, però no oblidin que encara existeixen vianants i alguns són majors i altres amb dificultats.
Dos: Temps de decadència política. Tot el que ha succeït fins ara sembla una pèssima partida d’escacs que mai acaba. Alguns diputats no representen més que la seva pròpia falta d’ètica a la qual ja estam acostumats. Sembla que van fent competició, a veure qui arriba a dir l’estupidesa més gran després es disculpen i aquí no ha passat res. Com el que importa la salut mental al Sr. diputat que demostrava la seva empatia a crits amb un “ves-te’n al metge”. Quant a la crisi de Múrcia, el que indica és que els projectes de partits polítics unipersonals encara existeixen, impacta el seu ràpid creixement però la seva ràpida decadència no els afecta solament a ells, sinó que influeix també en els ciutadans.
Tres: Temps de pandèmia. Apareix la vacuna i floreix l’esperança, es paralitza la vacuna i s'aguditza la impaciència. Certament cal sortir de l'agonia econòmica en que estem vivint, però els hotelers no tenen autoritat moral per a marcar el ritme de la vacunació i exercir pressions a costa de la nostra salut. Preocupa llegir en la premsa que els hotelers “exigeixen accelerar la vacunació”!
La quotidianitat importa perquè com va dir E. Galeano: “En la vida quotidiana, encara que no ho sàpigues, estàs tot el temps triant entre la llibertat i la por. I això d’alguna manera fa política”.
I un, dos, tres, pica paret!
Malika Kathir és filòloga