Ahir varen quedar més paleses que mai les dues cares del Partit Socialista. De la satisfacció i l’alegria que destil·lava Pedro Sánchez, el gran guanyador de la nit, a la decepció i la ràbia continguda en el lamentable discurs de Susana Díaz, deixant clar que ella és la que comanda a Andalusia (no sé vosaltres, però jo hi vaig detectar una amenaça ben clara); de la voluntat de començar de zero de l’equip del nou secretari general, probablement impostada però ben escenificada (va quedar com un rei quan va aturar un grup de militants que entonaven el “susanista el que no bote”), a l’absència absoluta de voluntat col·laboradora de la presidenta andalusa (“trabajaremos para el PSOE”, cap referència a Sánchez); dels crits de “unidad, unidad, unidad” a les seus buides de Sevilla quan l’escrutini va deixar clara la derrota.
Analitzar les múltiples causes que han portat Pedro Sánchez de nou a la direcció del PSOE seria massa llarg, però per fer-ne una pinzellada, jo me’n quedaria tres de fonamentals: la intel·ligent però perillosa estratègia bases vs. elits (què passarà ara que s’ha convertit en elit?), l’explotació del “no és no” i la identificació de l’abstenció amb l’entorn de Susana Díaz i la vella guàrdia (“amb jo, que som la renovació, Mariano Rajoy no estaria governant”) i la manca absoluta de discurs de la seva rival, tan confiada en la victòria (control dels aparells territorials, suport mediàtic, expresidents...) que no va dignar-se a presentar el seu programa fins uns dies abans de la votació, quan l’escàs marge de diferència en els avals la va posar nerviosa.
Ara, el renascut secretari general té per davant una tasca també triple, complicada i qui sap si inassolible. En primer lloc, recompondre el partit. Ha quedat clar durant els darrers mesos, i més encara dins la campanya, que el PSOE té dues posicions ben diferents, enfrontades, tant en la vessant personal com d’organització interna, passant per la configuració territorial de l’estat o per les aliances amb les altres formacions polítiques. Definir quina és la línia estratègica del partit en les qüestions fonamentals és imprescindible si els socialistes volen seguir tenint un paper protagonista dins la vida política espanyola. El congrés del juny aclarirà molts dels dubtes que ara es plantegen, provocats en part pels moviments pendulars de Sánchez.
Després, el “nou” PSOE ha de recuperar la confiança perduda dels milions d’electors que s’han quedat pel camí des d’aquell maig de 2010. Un percentatge important va optar per Podemos, una força que va saber canalitzar la indignació i el descontent amb la “vella” classe política i que, un cop institucionalitzat, ha esdevingut un actor necessari en aquest joc de trons. No obstant això, la victòria de Sánchez no és una bona notícia per als de Pablo Iglesias, ja que les tesis que defensen tenen un objectiu comú: aquell electorat que va fugir del PSOE decebut amb la deriva que prenia el partit. És prest encara per anticipar transvasaments de vot, però sens dubte serà un punt de fricció entre els dos partits.
Finalment, derivat de les dues primeres tasques, Pedro Sánchez vol tornar a situar el PSOE com una alternativa creïble de govern, però tenint i deixant clar que s’haurà de disposar del concurs d’altres forces polítiques. L’escenari bipartidista ha canviat, qui sap si per sempre, i aspirar a conquerir la Moncloa sense suports externs és una quimera que ja ningú no es creu. Queda saber si s’imposaran les tesis actuals del secretari general, i els pactes han de ser amb l’esquerra i el sobiranisme, o, ben al contrari, s’intentarà seguir pel camí de la “moderació” i arribar a acords amb Ciutadans i també amb el PP.
De cara al futur, i també simplificant, em qued amb tres preguntes: complirà Pedro Sánchez les expectatives creades, que són moltes i molt elevades, o acabarà superat pel foc amic (l’altra meitat del partit), el seu desig de venjança (Hernando, Luena, Díaz…) o la dinàmica del tauler polític (recordem que no és diputat ni, oficialment, candidat)? En la mateixa línia, s’imposaran els interessos personals als del partit? És a dir, serà més important per als susanistes refer el PSOE o preferiran una nova derrota de Sánchez que provoqui la seva caiguda definitiva? I finalment, tornaran els socialistes a tenir voluntat i possibilitats reals de desenvolupar, des del poder, un projecte d’esquerres, tot escapant de la crisi de la socialdemocràcia que recorr Europa?