Tres fenòmens que costen d’entendre
1. Per què cada dia ens llevem amb el relat de Donald Trump? Mentre Europa dorm, el president dels Estats Units firma decrets executius, fa rodes de premsa i deixa anar estirabots com els ases els pets. Un rere l’altre, sense importar-li el rastre ni la flaire. Se li’n fot que la justícia, els drets humans o la realitat frenin els seus plans en qualsevol àmbit. Ni construirà la Riviera mediterrània a Gaza, ni aconseguirà la pau a Ucraïna amb dues trobades a soles amb Putin, ni esborrarà les persones transgènere del mapa i, fins i tot, està per veure que pugui recuperar les canyetes de plàstic que van tan bé per als granissats però tan malament per al planeta. Però no deixa de sorprendre que digui el que digui Trump sigui notícia. Sovint la primera, la de portada, la que obre informatius i telenotícies. El seguidisme adotzenat del periodisme a Europa és, també, per fer-nos-ho mirar. Tanta atenció al tarambana és desmesurada. Col·laborem a entronitzar l’estupidesa, devaluem el nostre entorn i ajudem a crear monstres que, en nom de la por i de l’odi, fan el joc a opcions que ens allunyen dels valors democràtics a passes de gegant.
2. Per què el Congrés va convidar a declarar un terrorista islamista? Mohamed Houli, condemnat a 43 anys de presó pels seus vincles amb la cèl·lula jihadista dels atemptats del 17 d’agost de 2017, va comparèixer la setmana passada al Congrés dels Diputats. Emmanillat i custodiat per policies armats fins a les dents, el van convidar a declarar a la comissió d’investigació sobre el dret a saber la veritat i les implicacions derivades dels atemptats de Barcelona i Cambrils. No me’n sé avenir. Houli, el terrorista supervivent de l’explosió en pròpia porta d’Alcanar, ja va tenir tot un judici per explicar-se, per mentir, per defensar-se i per narrar qui movia els fils de l’atemptat que preparaven. En aquell moment no en va dir res. Un cop jutjat i sentenciat, les seves paraules són foc d’encenalls. No té solta ni volta que el Congrés vulgui sentir, vuit anys després, la versió de qui hem vist fent proclames mentre s’emprova cinturons d’explosius per fer volar el Camp Nou. A partir d’aquí, el que digués Mohamed Houli, sobre l’imam de Ripoll i el CNI, no té cap rellevància, encara que tingués proves, que no en té cap. Això sí, el dret a saber la veritat es manté intacte en un país en què el CNI campa per on li reca i a l’Estat li falten dits per tapar tota la merda que vessa de les seves clavegueres. Tan sols dues preguntes. Hi ha hagut mai una comissió d’investigació política que hagi servit de res, més enllà de rentar la cara a les institucions? I, d’altra banda, alguna comissió d’investigació del Congrés hauria convidat a declarar un terrorista d’ETA condemnat ni que fos a dos anys i un dia de presó?
3. Què ha fet Toni Comín amb la seva vida? Ara fa nou anys, era el conseller de Salut de la Generalitat. Fins que l’article 155 li va arrabassar el càrrec, la carrera política pujava com una carabassera. De diputat del PSC a conseller amb ERC al govern més independentista de la història. Avui, Toni Comín porta vuit anys d’exili a Brussel·les i, quan apareix als mitjans, és perquè l’acusen d’haver ficat la mà a la caixa, perquè Valtònyc explica que en té proves, per una denúncia d’assetjament sexual i maltractament psicològic, o perquè ha perdut les eleccions a la presidència del Consell de la República. De fet, no ha quedat ni segon. Comín nega tots els fets i respon amb querelles contra les persones que l’assenyalen. La reputació, però, ja ha quedat tocada, i aquesta és una mena de ferida que costa molt de cicatritzar. Familiarment, no ha pogut tornar a Catalunya a enterrar les persones que més estimava. Políticament, no pot exercir d’eurodiputat perquè no ha jurat el càrrec i Puigdemont li ha retirat la confiança. Tot plegat, un pa com unes hòsties. En quin moment el destí —centrifugador cruel— et rebrega la vida?
